Noranta-dos diputats

És la suma dels vuitanta-cinc diputats que han dit que sí a la declaració de sobirania, els dos que s’han abstingut però que en realitat volien votar que sí (veure el meu apunt d’ahir) i els cinc socialistes que han fet vaga de dit a l’hora de prémer el botó en el sentit que els manava el cap de files, però que in pectore haguessin optat pel sí. Noranta-dos diputats que explícitament o implícita hem de considerar a favor del camí correcte cap a la plena llibertat nacional, rebi el nom que rebi. Dia històric, malgrat tot. Felicitats, Catalunya. Gràcies, diputats i diputades.

Pel que fa al debat parlamentari, que he seguit amb el màxim interès per televisió, res a dir sobre els plantejaments polítics de cadascú, més o menys esperables i, en tot cas, plenament respectables. No m’ha agradat, però, aquesta cosa tan lletja que ha fet el PP de votar que no i absentar-se de pressa i corrents de l’hemicicle, per aigualir una mica la prolongada ovació dels diputats una vegada fet públic el resultat. És un gest ben poc democràtic, gens elegant. Però en fi, ja s’ho faran.

Per a la crònica personal del dia cal afegir que avui he assistit a la concentració en favor de la declaració de sobirania que s’ha fet davant l’Ajuntament de Tarragona, corporació que es resisteix, per cert, a adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. Uns centenars de ciutadans hem desafiat el fred i el vent per donar una mica de brillantor i escalf a un dia particularment important en el procés sobiranista català. L’Albert Cortés, dirigent de l’Assemblea Nacional Catalana, convocant de l’acte, i blocaire d’aquesta casa ha llegit el manifest i a continuació hem cantat Els Segadors perquè, segons l’Albert, “estaria bé fer-ho”. Oi tant si està bé. Les vegades que faci falta.

[Imatge: www.vilaweb.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *