Les aigües turbulentes

No cal fer-se gaires il·lusions si el que volem és que CiU, ERC, PSC, ICV i CUP es posin d’acord i consensuïn la famosa declaració de sobirania a aprovar la setmana que ve al Parlament. Pretendre que les cinc formacions polítiques (bé, en realitat més de cinc), amb plantejaments ideològics tan dispars, amb òptiques tan diferents sobre la relació (o no relació) de Catalunya amb l’estat i amb maneres de fer també contradictòries entre elles, pretendre dic que arribin a una solució satisfactòria per a tots cinc és realment una ingenuïtat. I és una llàstima, perquè tots cinc grups provenen d’allò que durant molts anys vam denominar “tradició catalanista i democràtica” que, pel que sembla, haurem de donar per morta i enterrada.

Sense entrar en detalls, que tots els que estem fora de la pomada desconeixem, a mi em sembla que es parteix d’una deliberada confusió en els termes. S’ha volgut enredar l’opinió pública, d’altra banda tan malinformada pobreta, dient-li que “dret a decidir” equivalia a independència o a estat (propi o no) i són dues coses absolutament diferents: el dret a decidir (o sobirania o autodeterminació) serveix precisament per triar entre almenys dues opcions de relació (o no relació) amb l’estat. El primer concepte és el com, el segon és el què. Els mitjans de comunicació, per cert, no ajuden gaire a clarificar les coses.

De manera que si el que la declaració de marres vol deixar clara és el dret a decidir dels catalans, ras i curt, el PSC podria signar-la perfectament, i si el PSC la signa també ho faran els altres quatre grups. Entrar a discutir sobre independència, estat propi, federalisme o confederalisme és fer entrar el clau per la cabota o marejar la perdiu. Però el PSC porta a sobre una fenomenal panadera mental sobre el tema, vol i dol, té un ull aquí i l’altre allà… Ara proposa acceptar trossos de la declaració i per això proposa que es voti per parts. Això: anem per parts, com Jack l’Esbodellador.

[Imatge: www.vilaweb.cat]