La gran nevada del 62

Qualsevol nevada a Barcelona és notícia, però la del 25 de desembre de 1962 va passar al gran llibre d’història de la ciutat per la seva intensitat i durada. Si va ser motiu de curiositat per als adults, imagineu-vos què debia representar aquell peculiar (i inèdit) fenomen meteorològic per a un nen de cinc anys, per exemple jo.

Tinc records fragmentats d’aquelles jornades, però el que m’ha quedat més nítid és contemplar, a través dels vidres de la galeria de casa, la caiguda de les volves de neu, enormes i silencioses. Enormes i silencioses, perquè fins llavors l’únic referent que tenia de qualcom semblant era la pluja i, comparada amb aquesta, la neu era ben visible, lenta i silenciosa. Enigmàtica i misteriosa, si voleu.

Potser no ens van deixar sortir de casa, perquè no recordo haver baixat al carrer a jugar, ni a llançar-se boles de neu, ni a fer ninots, ni res per l’estil. Sí recordo caminar pels carrers de Barcelona quan ja havien retirat la neu de les voreres i l’havien amuntegat, bruta i lletja, al voltant dels arbres, a l’espera de l’inexorable desglaç.

Amb els anys he anat sabent més coses d’aquella nevada: les especials condicions meteorològiques que la van fer possible, els transtorns que van ocasionar a la vida diària… Però un nen de cinc anys de l’Eixample barceloní era aliè a tot això. Encuriosit i feliç, vaig limitar-me a contemplar un espectacle que, cinquanta anys després, no s’ha tornat a repetir.

[Imatge: www.tv3.cat]

Un pensament a “La gran nevada del 62

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *