marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
15 de juliol de 2012
2 comentaris
CAP AL TARD A CALA LLONGA
Per Cala Llonga, a Santanyí, entraren el 1715 les tropes de Felip V que acabaren amb els austricistes mallorquins i decretaren tota mena de noves plantes. Cap al 1930, l’eivissenc Antoni Costa hi inicia una urbanització que capgiraria la fisonomia d’aquells indrets volent-ne aprofitar, precisament, la seva bellesa aclaparadora. Massa tard he sabut (estaré molt a perdonar-m’ho!) que l’eivissenc, a la seva urbanització, la batejà com a “Cala d’Hort”, talment com l’indret des d’on es contempla Es Vedrà. La gent, però, capriciosa de mena, convertí l’”hort” de la cala en “or” i així naixia la santanyinera Cala d’Or.
Amb tants de booms com hem patit els mallorquins els darrers cinquanta anys; i atacs implacables de bombolles immobiliàries; i terribles tempestes de totxo i ciment, la urbanització inicial projectada per Costa s’ha ajuntat amb l’expansió desmesurada de Portopetro tot convertint l’indret santanyiner, ans espectacularment bell, en una successió majoritàriament blanquinosa de construccions no totes galdoses que han esborrat totalment el relleu abrupte que encisà molts creadors fa tot just una grapada d’anys.
Anit hi vaig anar, a l’actual Cala Llonga, convertida en amarrament de iots altius i desafiants, majoritàriament alemanys i britànics; qualcun de francès. Fet i fet, decretadors globals de noves plantes. Ostentosos, semblava que deien als badocaires pobres que es rendien al seu esplendor, que per a ells no estan fetes les retallades; que ells estan per sobre dels mercats, de les primes de riscs i de recessions econòmiques.
Tanmateix n’hi havia que es venien i molts que feia la pinta que encara hivernaven. Deia qui m’acompanyava que estant, ja, a mitjans més de juliol no sembla ver, tanta poca gent. L’any passat, per aquests jorns, es veia molt més moviment. Les passarem magres, em deia, per molt que l’augment de l’IVA no es comenci a aplicar fins al setembre.
Del “Yacht club” calallonguent arribaven drings de copes i alulea en pautès, al temps que una al·lota acabada de dutxar –els cabells banyats deixats a lloure ho evidenciaven- deixava rastre de patxuli, una olor que feia temps que no m’arribava. Hem entrat a una cafeteria a fer un mos i ens han atès en bon mallorquí. Pot ser que aquesta flor faci l’estiu, però la seva flaire mig entabanava.
En veient els iots reposant a Cala Llonga em va revenir el nom funest del Cavaller d’Asphelt, que desembarcà aquí amb de les tropes de Felip V, i no sé per què acompanyant José Ramon Bauzá. “Hay que introducir la lengua castellana con gran esmero y sin que se note el empeño“, deia la Reial Cèlul·la de 16 de març de 1716, conegut com el Decret de Nova Planta. El “Caballero” Bauzà hi posa molt d’esment i, a més, en fa notar la seva obstinació.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Record que quan anavem per Cala Llonga, mon pare sempre rememorava el desembarcment del cavaller d’Alsphelt, llavors sempre deia, va rebre els jurats assegut a una moixina.