marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

20 de maig de 2011
0 comentaris

PER UN NOU IMPULS A LA CULTURA

L’Associació Cultura i País ha presentat en públic avui divendres dia 20 de maig a Can Alcover el document “Per un nou impuls a la cultura”, un exhaustiu treball que, en dotze punts, analitza l’estat actual de la cultura a les Illes Balears, el seu valor com a eina de cohesió social i factor de formació, i la seva dimensió productiva. També examina l’estat en què es troba el nostre patrimoni, la precarietat dels equipaments culturals existents i l’aprofitament de les tecnologies de la informació i la comunicació. I tot, per confluir en la necessitat apressant de dissenyar un sistema cultural per a les Balears. D’aquest treball, n’ha estret les “Propostes bàsiques per a la legislatura 2011-2014 en l’àmbit de la cultura a les Illes Balears” (http://culturaipaisbalears.wordpress.com/) que són:

1. El valor de la cultura com a factor de formació de les persones i els països. Els poders públics en tot moment han de tenir en compte que els recursos culturals que un ciutadà o un país tenen en les seves mans sempre són determinants per a la construcció dels projectes personals i comunitaris de vida, de convivència i de professionalitat. El benestar vital, la qualitat democràtica i l’eficiència en el seu funcionament podran ser més ben assolits per les persones i les societats en la mesura que siguin posseïdores d’una base cultural prou àmplia i sòlida.

2. La centralitat de la cultura en la vida dels ciutadans i també en el funcionament de la societat. La cultura hauria de tenir una posició d’absoluta centralitat en la vida personal dels nostres ciutadans i també en el funcionament del nostre país. Hauria de ser considerada un element constituent, clarament estructural i estratègic, de qualsevol projecte col·lectiu que s’impulsàs des de l’àmbit de la política, de l’activitat econòmica, des del món mediàtic, des de la iniciativa de la societat civil o des de l’àmbit de la convivència interpersonal.

3. Cultura i cohesió social. Des de la perspectiva d’unes Balears que han incorporat, durant els darrers quinze anys, més de dos-cents mil nous residents, la cohesió social ha de ser considerada un objectiu  polític absolutament prioritari. A fer-la possible, s’hi han d’abocar els recursos pressupostaris que calguin i les diverses administracions i les diferents àrees de govern hi han de destinar els programes  d’intervenció que siguin més adients i més eficaços. A més de promoure la integració dels nouvinguts i de construir la cohesió social a partir d’una bona oferta de serveis i d’oportunitats, el projecte comunitari de les Balears necessàriament també ha de tenir en compte el factor lingüístic i el factor cultural. La llengua i la cultura catalanes, que ens són pròpies d’ençà de fa més de set segles, no poden ser excloses ni menystingudes de cap de les maneres dels projectes de cohesió social.

La cohesió ha de ser construïda atenent el principi de la interculturalitat: la llengua i la cultura pròpies  del territori han de tenir garantida la continuïtat històrica, per això se’ls ha de reconèixer, políticament i  socialment, el dret a ocupar una posició preeminent en els àmbits públics i oficials, i, a més a més, han  de tenir la condició de ser les comunes de tota la població, sigui quin sigui el seu origen, i han de servir per interrelacionar i per fer convergir la diversitat; al mateix temps, els nouvinguts han de veure atesos  els seus drets lingüístics i culturals individuals i les seves aportacions han de ser considerades com a  factors d’enriquiment de la societat d’acollida.

4. Compatibilitat entre la identitat cultural i la universalitat. A hores d’ara, sota la llei d’una mundialització impulsada per les indústries multinacionals o estatals de la cultura, l’existència i l’afirmació  d’un pòsit d’identitat pròpia continua essent la millor manera per aconseguir que una obra pugui merèixer  la consideració d’universal.

L’aposta pel manteniment de la diversitat lingüística i cultural del planeta ha de ser una de les línies argumentatives i d’actuació que desenvolupin les nostres institucions culturals, en el benentès que la nostra primera contribució a la sostenibilitat de la diversitat mundial passa per aconseguir fer realitat  l’objectiu de normalitzar plenament la llengua i la cultura catalanes dins tot el seu territori històric.

5. La dimensió econòmica productiva del fet cultural. No és admissible de cap de les maneres que  les inversions de doblers públics en cultura puguin ser considerades una mena de luxe o, pitjor encara, un malgastament injustificable, opinió encara molt més estesa en una època de crisi econòmica en què els pressupostos són clarament insuficients per atendre les necessitats socials bàsiques o per impulsar  com caldria l’economia productiva.

Volem reivindicar la importància de la dimensió econòmica del fet cultural, a diferents nivells. A hores  d’ara, la cultura, considerada en la seva globalitat i multiplicitat d’àmbits, és a les Balears un sector que genera uns nivells importants d’ocupació i de moviment econòmic. I potencialment en podria generar  molta i molt més, d’ocupació i de moviment, en el cas que políticament i socialment es donàs a la cultura   a les polítiques culturals una major rellevància. L’increment de públic per a les diferents propostes culturals, a nivell intern, o l’exportació dels productes culturals d’origen balear a les altres  terres de llengua catalana o a la resta de l’Estat espanyol o internacionalment, són a hores d’ara uns  nínxols de mercat encara ben poc explorats.

A més a més, les societats que tenen uns ciutadans amb uns nivells superiors de formació escolar i un  capital  cultural socialment més generalitzat, estan en millors condicions per afrontar positivament els  processos de canvi tecnològic, social i econòmic. Qualsevol projecte de millora qualitativa del model  econòmic i social de les Balears passa, necessàriament, per una millor formació escolar dels ciutadans i  també per l’adquisició d’una base cultural mínimament sòlida. Els indicadors dels resultats escolars dels  alumnes de les Balears assenyalen ben a les clares quin és el camí: el nivell de rendiment de l’alumne és  en tots els casos un reflex dels recursos culturals que hi ha disponibles en el seu entorn familiar. Per això,  a generalització d’un capital cultural mitjà a tota la població és també una necessitat per  aconseguir una major eficiència del sistema escolar i productiu de les Balears.

6. La necessitat de dissenyar un sistema cultural per a les Balears. La construcció d’un sistema cultural propi per a les Balears encara és a hores d’ara un objectiu absolutament pendent. En bona lògica, la seva creació hauria d’haver estat una de les tasques prioritàries des de l’inici de l’actual període d’autogovern. Malauradament mai no ha existit la consciència política de la necessitat d’imaginar per a les Balears un sistema cultural complet, homologable al de les societats europees avançades i al de les nacions culturals normalitzades, que fos alhora realista i ambiciós i totalitzador, compartit per les diferents institucions públiques i pels agents culturals implicats, consensuat políticament i socialment per  al de garantir la continuïtat de la seva execució més enllà dels canvis governamentals que s’anassin  produint, amb els compromisos pressupostaris imprescindibles per tal d’afrontar els costos que serien necessaris per a la seva creació.

Encara que sigui amb un retard imperdonable, és necessari afrontar de manera immediata el disseny i la  construcció d’un sistema cultural propi per a les Balears, la realització del qual s’hauria d’executar en diferents fases al llarg, com a màxim, de tres legislatures. En primer lloc, i a partir d’una lectura de  l’Estatut d’Autonomia i de la Llei de Normalització Lingüística que siguin clarament favorables als  interessos de la llengua i la cultura pròpies de les Balears, cal configurar un sistema que es fonamenti en una sèrie de premisses bàsiques: la llengua catalana n’ha de ser un element constituent i central; el  component identitari —entès en un sentit obert i evolutiu— n’ha de ser considerat un factor de primer  ordre; la llengua i la cultura catalanes, per la seva condició de pròpies i històriques, han de tenir reconegut un estatus d’hegemonia, tant en els espais oficials i públics com en els àmbits escolars,   mediàtics i socials; ha de ser concebut com un sistema autònom però al mateix temps ha d’incorporar l’objectiu de complementar-se i d’interrelacionar-se amb altres sistemes, mitjançant tipus diferents d’articulació, el principal i prioritari dels quals ha de ser el conformat pel conjunt del territori lingüístic del  català; i, finalment, cal tenir en compte que el seu desplegament s’ha de produir sobre un territori pluriinsular, per la qual cosa la xarxa d’equipaments, l’atribució de les competències de gestió i la  distribució dels recursos disponibles hi han de ser degudament adaptades, fins al punt que han de ser plantejats necessàriament a nivell de cada illa.

7. La cultura, una altra víctima de l’espoli fiscal. La cultura a les Balears té a hores d’ara un nombre  considerable de mancances, a diferents nivells, i a la vegada també una notable potència creativa i unes expectatives de millora global que no són gens menyspreables. La causa que principalment en determina  l’existència, d’aquestes mancances, és que d’ençà de l’any 1983 ha disposat d’uns pressupostos que  sempre han estat del tot insuficients, clarament inferiors als de qualsevol altre país de l’occident   europeu, i també als de les comunitats autònomes espanyoles.

Més enllà del fet que els nostres governants tenguin o no la voluntat política de destinar recursos suficients a l’àrea de la cultura, hi ha una qüestió prèvia del tot determinant: l’espoli fiscal a què l’Estat sotmet les Balears —a hores d’ara devers un 14% del PIB, uns tres mil milions d’euros a l’any— determina que totes les nostres institucions disposin d’uns recursos pressupostaris molt insuficients per atendre les  necessitats bàsiques diverses que hi ha a tots els departaments del govern autonòmic i dels insulars. El  món de la cultura hauria d’entendre que la precarietat dels recursos que anualment hi ha disponibles per  al seu sector específic té una causa estructural, perdurable al llarg del temps, que és prèvia a la  voluntat política i a la decisió dels governs de torn de destinar-hi un pressupost més o menys elevat. Per això, en bona lògica cal emmarcar la reivindicació d’un major pressupost per a la cultura en la demanda d’una relació fiscal amb l’Estat que no resulti tan depredadora ni tan asfixiant per a les Balears.

Tanmateix l’increment dels pressupostos dedicats a la cultura ja no pot continuar ajornant-se per més temps si és que no ens volem convertir en quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no s’ha dut a terme, el darrer quart de segle, una expansió molt considerable de les infraestructures i de les indústries  culturals, i també de les ofertes i dels nivell de consum.

En paral·lel, caldrà garantir la màxima eficiència en la gestió dels recursos que en cada moment estiguin  disponibles. Caldrà introduir la cultura de l’avaluació permanent, en l’ús d’aquests recursos públics. La professionalitat i el rigor han de ser dues premisses imprescindibles a l’hora de plantejar el  desenvolupament de les polítiques culturals, tant dels qui l’assumeixen des de la responsabilitat política  com dels qui en fan la gestió tècnica o administrativa. I això tant a l’hora de prendre les decisions com a l’hora d’executar-le.

Així mateix, els poders públics de les Balears han de donar un suport econòmic més elevat a les entitats i iniciatives privades, i  també a les indústries i les empreses culturals, sempre i quan realitzin una funció  d’interès general, contribueixin a oferir programacions atractives i complementàries, a generar activitat  econòmica, a fomentar el creixement de públics en els diferents sectors, a fomentar la creativitat o a  enfortir les xarxes de difusió dels béns culturals.

Entre les polítiques culturals institucionals i les iniciatives del sector privat de la cultura, hi ha d’haver  coordinació, cooperació i complementarietat. És necessari definir quin ha de ser el terreny de joc del  sector públic i quin el del sector privat, tant a nivell d’activitat com d’equipaments o de creació de  producte.

8. La necessitat d’un mapa competencial clar en la gestió de la cultura. Es fa necessari delimitar  detalladament l’àmbit competencial de cada una de les diferents institucions. Cal establir una ordenació  precisa del mapa competencial en matèria cultural, en referència al govern de les Balears, a cada un dels consells insulars, als ajuntaments, i també al govern de l’Estat, i igualment dels diferents organismes que  depenen de cada un d’ells. Les polítiques culturals públiques s’haurien de fonamentar sobre els principis  de la responsabilitat, la coordinació, la cooperació i la complementarietat.         

A partir del principi que l’administració sempre ha d’estar al servei de les polítiques culturals i que en cap n’ha de determinar el seu desenvolupament en sentit negatiu, caldria desburocratitzar la gestió políticoadministrativa de la cultura. Ha de ser una prioritat política la creació d’una administració que  alleugereixi, simplifiqui i agilitzi els procediments, que estableixi unes normes de regulació que siguin clares i reduïdes als aspectes més substancials, que faciliti la realització dels processos mitjançant l’ús  de les noves tecnologies. Una administració moderna fonamentada en les noves tecnologies ha de tenir  la capacitat de conciliar l’agilitat administrativa amb tot un seguit de principis que són irrenunciables en  un estat de dret: la garantia de la transparència de tot el procés, la salvaguarda de la igualtat  d’oportunitats, el respecte més absolut a la lliure concurrència, la seguretat que els recursos que en  cada cas siguin assignats acabaran tenint l’ús que els corresponia.

9. La creació de nous públics. Una de les línies de treball que s’haurien de prioritzar és la destinada a  fomentar la creació de nous públics. La cultura a les Balears té uns nivells d’oferta prou considerables,  en canvi, però, hi ha un percentatge molt elevat de la població que viu absolutament al marge dels béns  culturals. Per això, la creació de nous públics, o l’augment de la dieta cultural de tots els ciutadans, ha  de ser un objectiu preferent de les diferents administracions, les quals, de manera conjunta i  complementària, haurien d’establir una estratègia que garantís, a mitjà i a llarg termini, l’acostament progressiu dels ciutadans a l’oferta cultural existent, amb un horitzó que almenys ens equiparàs als  països del nostre entorn europeu. L’increment del consum cultural implicaria una major possibilitat de  rendibilitzar, socialment i econòmicament, les inversions que es destinen a la creació d’infraestructures o  al foment de la producció de béns culturals. Igualment contribuiria a enfortir les empreses culturals, a  augmentar la capacitat d’autosuficiència econòmica de les entitats productores d’oferta cultural i a  millorar l’estatus de professionalitat de tots els agents que hi estan implicats. Per al compliment de l’objectiu de crear nous públics, l’àmbit que hauria de ser considerat com a sector d’intervenció preferent és l’educatiu, en els seus diferents nivells i especialitats.

10. Cultura i noves tecnologies. La Cultura, que sempre ha estat permeable a la innovació, també ho  ha de ser ara a les anomenades TIC. Les xarxes digitals han fet estelles les fronteres polítiques i territorials, i són una gran oportunitat per a llengües com la catalana i territoris reduïts com les Balears.

Per això, cal fomentar la implantació de les noves tecnologies en les activitats culturals i en la seva  distribució, fomentar i facilitar l’accés dels ciutadans als productes culturals digitalitzats, impulsar  projectes de posar on lineo en línia— cinema, fotografia, patrimoni, museus, arxius, biblioteques… Això  ermetria obrir espais de comunicació a Internet per posar en circulació noves creacions com a  oportunitat d’internacionalitzar la cultura de les illes Balears, amb la possibilitat d’eixamplar-ne els  mercats, tot donant possibilitats als nous creadors que són encara fora dels circuits convencionals més  consolidats.

11. Un patrimoni important que és menysvalorat. El patrimoni històric i tot quant l’afecta s’ha vist i s’ha presentat en general com a problema i no com a valor de referència de la cultura. Els elements mobles i immobles, lluny de ser valorats a partir de l’estudi, el debat i la reflexió, es van perdent de  manera inexorable, i en el millor dels casos es conserven com a fòssils, tot banalitzant el missatge de la història i de la cultura. Cada una de les Balears conserva encara ara elements i conjunts excepcionals i únics en relació al patrimoni europeu i mediterrani, susceptibles, a més, de generar recursos mitjançant  la deguda conservació, coordinació i difusió. La manca de finançament adient i de professionals degudament preparats, i la descoordinació administrativa, només poden dur a la vulgarització del patrimoni històric convertit en parc temàtic i a una irreversible pèrdua com a referent.

12. La precarietat dels equipaments culturals existents. Un deure immediat dels gestors polítics dels diferents equipaments culturals ja existents (biblioteques, arxius i museus) hauria de ser dotar-los dels  recursos humans, econòmics i tècnics imprescindibles per garantir el seu funcionament bàsic i perquè  poguessin desenvolupar les funcions de conservació, difusió i programació que els corresponen.  Especialment ens referim als centres que encara continuen essent de titularitat de l’Estat i que són  gestionats pel Govern de les Balears. L’estat d’aquests centres —ubicats a Mallorca (Museu de Mallorca,  Arxiu del Regne de Mallorca, Biblioteca de Can Sales), Menorca (Museu de Menorca, Biblioteca de Maó) i  Eivissa (Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera i Museu de la Necròpolis del Puig dels Molins)—, és el  millor indicador dels dèficits i les misèries en què ha s’ha anat desenvolupant la cultura al nostre país.

Ben segur que no hi ha cap altra comunitat autònoma espanyola que tengui els seus equipaments  encarregats de custodiar, protegir i difondre el patrimoni històricoartístic propi en un estat de desemparament semblant al que pateixen els ubicats a les diferents Illes Balears. Donar una solució definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència absoluta.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.