Llegeix una frase que el sobta per ben parida i va per fer-ne un comentari admiratiu a peu de pàgina, com té per costum. Anant-hi, repara en una formiga que travessa la plana diagonalment, de baix a dalt i d’esquerra a dreta. Collons!, li crida com si fos algú que l’hagués espantat. I l’insecte, en sentir-lo, s’atura en sec, mou nerviosament el cap i les antenes tot batent les mandíbules –o així li ho sembla- i ja no té
temps de reprendre la caminada pàgina enllà i diagonalment perquè ell, amb el dit del mig de la mà esquerra, l’aixafa sense contemplacions.
La formiga li queda enganxada al palpís i, ajudant-se amb el dit gros, en fa una bolleta, talment un punt damunt una i exclamada, que tira en terra amb desdeny. Recorda, de cop, que de nin es menjà qualque formiga carnissera i que el gust àcid no l’esmussava gens. La satisfacció que sent per aquella manifestació claríssima de domini -de poder- superlatiu, li pinta als llavis un somrís tan estúpid com
aquest report.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!