‘Fènix 11*23’

Com se sap, la pel·lícula narra la història de l’Èric Bertran, un noi de Lloret de Mar que per demenar l’etiquetatge en català a uns supermercats va acabar havent d’anar a declarar a l’Audiència Nacional (espanyola). Els mateixos guionistes, segons pròpia confessió, van haver de suavitzar alguns enfocs de la trama, per por a què l’espectador no es pensés que posaven més formatge que pa, però tot el què s’hi explica va passar realment.

Analitzem una mica els fets des d’un triplevessant policial, judicial i polític. Un es comença a fer preguntes des de bon principi: per què uns supermercats (Diana, a la pel·lícula) es molesten a anar a la policia a denunciar un simple correu electrònic? Per què de la redacció del correu (“la propera vegada no serem tan simpàtics”) i de la signatura treta de Harry Potter (“Exèrcit del Fènix”) es dedueix precipitadament una intencionalitat violenta o delictiva? Per què la policia espanyola, enlloc de fer una mínima investigació sobre el terreny (fer un seguiment al noi, parlar amb els pares, què sé jo), munta un matusser i desproporcionat operatiu d’ocupació i registre del domicili? Torrente va crear escola, sens dubte.

Passem al terreny judicial i continuen les sorpreses. Per a mi, el millor moment de la pel·lícula és quan l’advocat de la família es declara “perplexe” pel que ha viscut a l’interrogatori de la fiscal a Madrid. Una fiscal espanyola, de bandera, banda i música per entendre’ns, que parla meravelles de Playa de Aro perquè “tenemos tantos sitios bonitos en España…” (cito de memòria). Una fiscal que intenta acorralar el noi, absolutament espontani en les seves respostes, obligant-lo a dir que “és espanyol”, vulgues que no. Doncs no, no ho diu. Llavors, la fiscal afegeix a la imputació d’amenaces la d’ultratge a la bandera (espanyola, clar) per una foto que es pot trobar per mils i mils a la xarxa… És ben bé de bojos. Kafka no ho hagués superat.

Amb tants despropòsits, és en el terreny polític on cal trobar una mica de sentit a tots aquells fets, i pensar que tot plegat va ser un intent sense èxit de repetir les represàlies contra l’independentisme quan els Jocs Olímpics. Calia una lliçó contra la juvenalla que anava pujant sense les pors ni els prejudicis de les generacions anteriors i la detecció de la criaturada innocent d’un adolescent els va venir de perles.

La pel·lícula en si està bé. Finançada pel mètode crowdfunding (i per Moritz, que naturalment “col·loca” les seves cerveses en primer pla), compta amb un bon treball dels protagonistes, encapçalats per l’Èric de ficció. El film acaba, gens innocentment, amb Què volen aquesta gent? de la Maria del Mar Bonet. Quaranta anys després, continua tenint sentit.

Avui he passat per davant del supermercat Dia…na, al carrer Ramón y Cajal de Tarragona. No sé com etiqueten aquella gent perquè no hi compro mai, però els rètols i anuncis de la porta, absolutament tots, estan redactats en un impecable català. Gràcies, Èric.

[Imatge: www.fenix1123.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *