marginàlies

Ompliria d’oliveres i ullastres aquest horabaixa escatat de núvols per distreure els neguits que, com més va, més s’envaneixen. Faria vibrar l’oratge quiet amb la dolçor compromesa de l’oboè si amb ell pogués retornar la mirada ardida a la cussa que des de fa catorze anys em custodia manuscrits i lectures. S’apaga lentament però sense perdre calada, la meva cussa. Comença a flaquejar de cames i les voltes que m’exigia fer un grapat de mesos enrere s’han convertit literalment en vint passes, ni una més ni una menys. Al carrer, just davant el portal de la finca nostra, orina, defeca si en té ganes, i ronserament, de gambirot i tot, mira de fer camí. Però no pot amb la seva ànima: de cop s’atura i acala el cap, retuda. Debades l’animes a seguir.

I quan t’hi apropes, s’esforça per aixecar el musell que implora el retorn a casa. I en veure que has pres en consideració la seva demanda, torna al pas vacil·lant. I un cop a la llar, se’n va directa al seu racó de món i s’hi estén com si acabàs de trescar l’illa sencera. No té mal, ho diu el manescal que l’ha tractada des que és nada, i ho corrobora ella mateixa no evidenciant-ne cap signe. Accepta que l’acaronis i que li parlis, però tampoc no t’amaga que ella té el cap a una altra banda. Dorm sempre seguit. Beu, però li costa menjar. Ha avorrit el pinso que tant li agradava, sempre el mateix, fidel fins al darrer alè. És a punt de tocar mare, na Xima, la meva cussa. Em toca ser el custodi dels seus darrers dies i em sembla que no seré tant diligent com ella guardant-me les animalades.