Les aigües turbulentes

Avui s’acaba la campanya de les eleccions més decisives per a Catalunya en molt de temps, potser des que n’hi ha, d’eleccions. Avui a la crònica no parlaré del passat, sinó del futur. Què podem esperar de les urnes diumenge a la nit? Rebutjo fer una projecció a partir de les enquestes, sempre manipulades, fins i tot si són favorables a l’opció política que defenso (En aquesta ocasió, però, ha estat especialment escandalós: deixem-ho aquí). Rebutjo també fer de futuròleg, pintoresca professió que gustosament cedeixo a bruixes menopàusiques de canals minoritaris. No diré què passarà, sinó que m’agradaria que passés.

Desitjo que diumenge a la nit Solidaritat Catalana per la Independència obtingui un molt bon resultat, cosa que voldrà dir que l’electoral ha entès i aposta pel doble missatge de la formació política: independència sense demores ni eufemismes, i regeneració de la política. Desitjo que cap formació obtingui majoria absoluta, perquè si l’obtingués l’única candidatura que en aquests moments està en disposició de fer-ho, automàticament se li refredaria la trempera que li ha agafat els dos darrers mesos, i potser en lloc de portar-nos a la terra promesa ens deixaria una bona temporada més patint plagues de tota mena. Desitjo que nosaltres, les cinc formacions que estem a aquest cantó de la ratlla, obtinguem cent diputats, xifra maca, rodona, llampant: aquesta és la majoria absoluta que vull per al nostre parlament. Això diumenge; les setmanes següents, desitjo per al meu país un futur també maco, rodó, llampant… i, posats a demanar, lliure i pròsper.

No sé si es complirà cap d’aquests desitjos. No sóc de natural massa optimista. Quan bufo les espelmes el dia del meu aniversari, no sempre funciona però, carai, alguna vegada ens han d’anar bé les coses. I des de fa un temps, tinc l’estrany convenciment, compartit per molta gent, que les coses ens comencen a anar bé. Sí, aquesta vegada, sí.

[Imatge: un suggeriment per a lectors indecisos]