Molt em temo que el record de l’esdeveniment quedarà discretament arraconat a les pagines de “societat” (pocs diaris tenen una secció exclusivament dedicada a les religions) i només alguna televisió treurà el tema en un programa estratègicament situat en hores intempestives. S’equivoquen els que volen relegar aquella magna concentració religiosa als límits estrictes de les creences personals o de l’espiritualitat, tan incompreses pel món actual, perquè el Concili Vaticà II va ser l’aportació de l’Església catòlica, una de les institucions mes influents del món, però amb el rellotge parat a Trento, a les ànsies de canvi i de renovació que van caracteritzar la dècada dels seixanta. El maig del 68, la Primavera de Praga, Berkeley, l’oposició a la guerra de Vietnam, el feminisme, el black power, els hippies, l’eclosió de la cultura pop… Una formidable alineació de fenòmens polítics, socials i culturals de tota índole a la qual l’Església catòlica va saber afegir-s’hi quan més ho necessitava ella mateixa.
Una necessitat de canvi, de renovació, d’obrir finestres de bat a bat, plantejada per un home, Joan XXIII, el Papa bo, avui també injustament oblidat per una bona part dels mitjans, de l’opinió pública i, el que és més llastimós, per la pròpia Església catòlica, dedicada en els darrers temps, com és notori, a revisar fins a la desnaturalització les grans idees força del concili. Esperem que el catolicisme no esperi quatre-cents anys més a reflexionar sobre ell mateix, sobre la seva relació amb les altres creences, el món civil i la ciència, i recuperi ben aviat aquell esperit d’il·lusió, de renovació i d’amplitud de mires que va presidir aquella magna assemblea universal inaugurada avui fa cinquanta anys.
[Imatge: www.elperiodic.com]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!