Escoltant els seus arguments

Ahir dissabte vaig tenir l’humor d’empassar-me el debat setmanal de Tele 5, aquell que presenta l’ínclit Jordi González, i dedicat a la independència de Catalunya. Tres hores ben bones va durar la broma catòdica i tot plegat va resultar més interessant del que es podria suposar, atesos el canal televisiu, el lloc des d’on s’emet i el públic a qui va dirigit. Interessant més que res per sentir quines argumentacions tenen els espanyols per defensar l’unionisme o deixar les coses com estan ara.

Per començar, la taula de debat era un bé de Déu de joies en brut, lleugerament escorat cap el centre peninsular. De part nostra, la Pilar Rahola i el Santiago Espot, notablement continguts. De part seva, l’Alejo Vidal-Quadras i l’Albert Rivera, un periodista d’El País de nom Hermán i una tertuliana habitual del programa, em sembla que es diu Pilar, especialista en interrompre els altres. En una posició més neutral hi havia una professora de la UOC, que jugava la carta progre, i un catedràtic gallec que es va confessar no independentista però sí conciliador a l’hora de trobar una solució als encaixos territorials de l’estat.

Van completar la cridòria d’aquests vuit personatges tres entrevistes a tres polítics catalans (la Camacho, el Celestino Corbacho i el Jordi Vilajoana), una petita tertúlia entre cinc directors de diaris i ja cap el final un diàleg-enfrontament entre dos economistes sobre si un estat català independent seria o no viable. La simple manera de raonar de l’un i l’altre (un impagable catedràtic denominat Centeno, en contra, i el català Marc Guerrero, a favor) il·lustrava a la perfecció l’existència de les dues nacions i del diferent tarannà de les seves societats.

Deia al principi de l’apunt que el programa podia ser interessant per sentir els arguments contraris a la independència de Catalunya, però realment no em vam sentir cap de sòlid. Més aviat va ser el que ja es començar a denominar “discurs de la por”: ensenyar l’espantall, amenaçar amb el papus, que ve el llop… Res que no soni ja de fa temps: que sortiríem de la Unió Europea i de l’euro, que les empreses marxarien, que ens farien el boicot, que les pensions no es podrien pagar…

Van entrar també en el terreny simbòlic. Va fer una mica de llàstima veure Albert Ribera, ell que és tan anti-identitari, ensenyant orgullós el seu passaport espanyol, que no voldria perdre. No llàstima sinó indignació va causar, en canvi, el tal Hermán (no recordo el cognom, sembla germànic) fent la brometa fàcil dels nacionalistes i els socialistes… En fi, quan vaig sentir l’Alícia Camacho dient que en una Catalunya independent ella no voldria marxar-ne (i no en marxaràs, filla meva, no pateixis) vaig veure clar que aquesta gent van més desorientats del que a vegades ens pensem.

Quant a l’enquesta, àmpliament difosa avui, no ens va oferir cap sorpresa. Res que no sapiguéssim ja. La novetat és que ho va veure tot l’estat, en hora de notable audiència, i això sí que té un valor.

Quan va acabar el debat, ja deurien ser quarts de dues, el Jordi González va introduir un tema apassionant: els videos eròtics de polítics, tant d’actualitat els darrers dies. Vaig tancar el televisor: ja havia vist prou polítics i intel·lectuals despullant-se simbòlicament i comprovant com, a la majoria d’ells (i d’elles), no els penja res que cridi l’atenció.

[Imatge: www.laguiatv.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *