Les aigües turbulentes

Vilaweb ens convida a contestar a la pregunta, de roent actualitat, de per què som independentistes. La veritat és que és una mica vertiginós fer-ho en poc temps i en vigílies d’una data tant històrica com la de demà, però provem-ho.

Jo, més que independentista, prefereixo definir-me com a sobiranista. Hi ha un matís. Jo no dono tanta importància a l’estatus polític o jurídic final de la meva nació com al dret a decidir aquest estatus. Una situació política que pot anar canviant amb el transcurs dels anys o de les segles i tant pot ser estat independent, com una confederació, com un estat lliure associat o, si la majoria així ho vol, una autonomia més. Si la majoria vol: aquest és el nus de la qüestió i això és la sobirania, el dret a decidir o l’autodeterminació, tres conceptes sinònims però que no ho són respecte a la independència. Perquè se m’entengui: si Catalunya fos tan masoca de no voler cap mena d’autogovern, caldria respectar-ho però no per això perdria el seu dret a desdir-se’n l’endemà.

Què crec que és el millor per Catalunya en aquests moments? L’estat independent, fent companyia als altres 27 estats europeus, en peu d’igualtat. Sempre he pensat que el millor per a la meva nació fóra la independència, el que passa és que, com la majoria de catalanistes, fins fa ben pocs anys consideràvem aquesta possibilitat una utopia irrealitzable. Per això no m’agrada anar pel món com un independentista de tota la vida (com aquells falangistes camisa vieja companys de José Antonio) perquè no és veritat. Al contrari, repeteixo que com la majoria de la meva generació vaig apostar pel catalanisme pragmàtic, aquell que caminava cap a l’horitzó independentista (com se sap, l’horitzó és aquella línia on mai no s’hi arriba) però que anava aconseguint petites parcel·les de poder: un parlament per aquí, unes competències per allà… Ens donàvem per satisfets amb aquests peixets al cove, i comparat amb la repressió franquista, això era mel.

El canvi d’actitud de molts, també del meu, va venir quan a l’esgotament de la fórmula pragmàtica, la pujolista, se li va sumar una creixent hostil·litat per part dels poders fàctics i no fàctics de l’estat i canvis històrics en el panorama internacional: situacions impensables, utòpiques, esdevenien realitat davant dels nostres nassos. Queia el mur de Berlín, s’independitzaven un munt de repúbliques bàltiques, eslaves i balcàniques, l’apartheid passava a ser un mal record… Tot eren canvis i a millor. Nosaltres també podíem començar no a somniar sinó a pensar a fer realitat un futur possible.

I per què sóc independentista en aquests moments? Doncs podria contestar com la majoria, perquè vull el millor per al meu país i la meva societat (quedar-se amb els no-sé-quants milions d’euros que cada any fan el viatge d’anada i no tornada a Madrid hi ajudaria de ben segur), perquè vull que la llengua i la cultura catalanes (la nostra aportació singularíssima a la humanitat) tinguin el suport definitiu que necessiten, un estat, perquè vull viure políticament normal al meu país, elegir els meus diputats per la seva adscripció ideològica i no de si pertanyen a partits catalans o sucursalistes… Podria donar molts motius, però en donaré un de més senzill: perquè vull per a la meva gent, grans i petits, homes i dones, nadius i foranis, empordanesos i garriguencs, rics i pobres, un futur d’esperança i d’il·lusió, de progrés i d’alegria. Ja toca. Aquest moment s’acosta i arribarà abans del que pensem.

[Imatge: foto, Laura Ll., www.naciodigital.cat]