‘L’italien’ (‘Quiero ser italiano’)

Dino Fabrizzi, en aparença un típic italià xerraire i elegant, té l’oportunitat d’ascendir al concessionari de Maseratis on treballa, però té un petit problema: no es diu Dino sinó Mourad i no és italià sinó algerià, circumstància que amaga a la feina i a la seva nòvia. Al seu torn, la família, que viu a Marsella, es pensa que treballa a Itàlia quan realment ho fa a Niça. Viu instal·lat en la mentida, vaja. Quan fa una promesa al seu pare convalescent de que complirà amb el Ramadà, tot se li complica.

La pel·lícula és una mena de vodevil en què el protagonista ha de fer-s’ho venir bé per ocultar les pràctiques religioses a què s’ha compromès (resar al despatx cara a la Meca, no menjar de dia, abstenir-se de nyaca-nyaca amb la seva nòvia…).

He dit vodevil, però més aviat és una comèdia dramàtica que parteix d’un presupòsit dramàticament real: l’italià Dino s’integra al país i progressa a la seva feina perquè l’algerià Mourad no ho hagués aconseguit amb aquest nom, però per altra banda, la mentida permanent de Mourad no ajuda gens a la integració d’ell i dels seus.

[Imatge: www.ecartelera.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *