Obro parèntesi. M’alegro molt de l’arribada d’aquest artefacte al planeta roig, ho valoro pel que representarà per al progrés de la humanitat i entenc que satisfaci a qui ha dedicat tants diners, esforços i neguits perquè tot sortís bé, però trobo un pèl exagerat l’esclat d’alegria entre l’equip científic de la NASA: crits, abraçades… Semblaven verduleres d’un mercat a qui hagués tocat la loteria un 22 de desembre. Tanco parèntesi.
El microxip català és un èxit espanyol. És la seva manera de dir i de fer. Quan la notícia és favorable als seus interessos, tot allò català passa a ser espanyol i s’ho apunten a benefici d’inventari. El mateix passarà (bé, ja està passant) amb les medalles olímpiques de la selecció espanyola. Fins ara, quina casualitat, casi totes són de les nacionalitats històriques, però no hi fa res: peix al cove. El que sí que continua sent català i només català és el pobre Àlex Fàbregas, quan rep la llarga tirallonga d’insults i amenaces per dir que ell està a la selecció espanyola perquè no té altre remei. Aprofito per expressar-li la meva solidaritat i el meu suport. Ara, que ningú no ho dubti: si la selecció d’hoquei acaba guanyant una medalla (gràcies a l’esforç de Fàbregas i altres jugadors catalans), la medalla se l’apuntarà Espanya. Això segur. Quan acabarem amb aquesta comèdia?
[Imatge: Àlex Fàbregas, al natural, sense disfresses ‘rojigualdes’; www.ara.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!