Aquest és any de Sexenni, a Morella. I ja en fa 54. Si hi voleu pujar, us trobareu unes quantes coses interessants. En primer lloc, l’accés. Entrar a Morella en cotxe sempre és una tasca difícil. És una ciutat amurada. I els llocs on aparcar, escassos. De manera que ara, en deu dies, reben a 150000 visitants a una ciutat que tan a penes arriba als 4000 habitants. I per aparcar, deixeu el cotxe a un aparcament provisional enorme que hi ha al barri de l’Hostal. I des d’allà, un servei d’autobusos llançadora us durà fins el portal de sant Miquel. Una joia gòtica. Travesseu la porta i ja esteu al començament del carrer principal de la ciutat. Aquest i uns quants altres estan guarnits amb tot un seguit de quadres i figures fets de paper. És impressionant comprovar com reprodueixen fins i tot quadres amb rostres només amb trossets de paper treballat. Es veu que, antigament, la ornamentació es feia amb flors de paper; però ara, a més a més de les flors, hi ha el paper treballat. En quatre modalitats: Caragolillo, arrissat, munyit i les fulletes. Si visiteu el museu del sexenni, podreu veure en un vídeo com es treballa cada tipus de paper. Cal recordar que són els veïns qui dissenyen la decoració del seu carrer, paguen les despeses i la instal·len i mantenen al llarg de totes les festes. Tot el procés el fan en només un any. L’any abans del Sexenni. D’això se’n diu “anar a les flors” i és un exemple de la millor i més ferma societat civil.
Si esteu per allà als volts del migdia, tindreu ocasió de veure el Retaule. Una desfilada fantàstica que es fa cada dia del novenari. És una desfilada d’origen barroc i que cada dia està organitzada per un dels gremis de la ciutat. Allà us hi trobareu des dels gegants i cabuts, fins representacions dels diferents oficis. Per cert; aquest Sexenni ha sigut el primer en el qual hi havia xiquetes, representant algun ofici. I hi trobareu als “torneros”, privilegi reservat als joves que compleixen divuit anys l’any se Sexenni i que realitzen uns salts molt complexos i espectaculars, a més a més de jocs amb una vareta. D’inspiració florentina, com la seua vestimenta. Es diu pel poble que els anys de Sexenni són anys de gran natalitat, perquè si no es neix en l’any que toca no es pot ser tornero. I també hi ha dances que s’han anat incorporant progressivament: la de les gitanetes, la Corronquina, la dels Teixidors o la dels Oficis. Si resseguiu el recorregut del Retaule, us trobareu algunes escenes ben curioses: els Volantins, tres ninots que esperen el pas de la comitiva penjats d’una biga de fusta folrada que travessa el carrer de la font. Quan passa la processó giren i fan cabrioles. Els ninots s’anomenen Pablo, Gertrudis i Cleopatra. A la plaça Tarrascons hi trobareu una taula parada penjada al mig del carrer i cap per avall. Tot el que hi ha, es dels coberts fins la cassola d’arròs al forn és de veritat. I no cau en totes les festes. També us hi trobareu la taronja, que s’obre quan la verge passa per allà i un jove vestit de sant Miquel li recita una lloa. També us trobareu uns “conventets”. Uns escenaris al carrer plens de xiquets o de xiquetes (oun o altres; barrejats, no) vestits de capellans o de monges. Si els doneu dinerets us recitaran alguna cosa en llatí.
Tot plegat, més enllà de la devoció a la verge de Vallivana, té un toc d’irreverència que resulta encisador.
Menjar a Morella en el Sexenni és difícil. Però si ho aconseguiu, reservant amb molta antelació, descobrireu que es continua menjant bé, malgrat la barbaritat de gent que hi ha i també a preus molt raonables.
Finalment, dos detalls. Aquestes festes suposen un trasbals total per a la ciutat. Però es fan cada sis anys. En altres ciutats, com ara Almassora o Vila-real, passa el mateix però dues vegades cada any. Per això, quan parles amb algun morellà, et diu:
És que vosaltres sempre esteu de festa.
I pot ser tinga raó.
I el darrer. En la decoració del carrer Blasco l’Alagón, hi veureu pel terra cistells de vímet amb espígol, formant part de la decoració. No us deixeu enganyar. No és vímet. Són cistells fets de paper. Alguns, de paper de diari. Tot un consol per als atribulats editors de premsa escrita.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!