Les aigües turbulentes

Hem d’agrair als nostres “amics” que ens forneixin contínuament notícies, no sé si divertides, distretes o què, però que ens ajuden, de ben segur, a suportar els greus tràngols a que ens han dut ells mateixos.

Podem començar, per exemple, per aquesta mena de falla metàl·lica instal·lada al flamant Aeroport de Castelló (Aeroport de Cap-enlloc, en diuen), executada a major glòria del seu màxim impulsor, l’ex-president Carlos Fabra, aquell senyor d’ulleres fosques a qui sempre li toca la loteria. Un monument absurd que ha costat a l’erari públic (no crec que ho hagi pagat Fabra amb els diners guanyats al joc) 300.000 euros. Una nimiesa al costat d’obres faraòniques com Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències o el mateix Aeroport, però que com a símbol, com a cirereta final de l’indigest pastís valencià, és amargament divertit.

El senyor Fabra té una filla, i aquesta no és altra que la diputada que va deixar anar allò de “que se jodan” referint-se als aturats. Ella diu que no, que es dirigia als diputats socialistes que té al davant, però a mi m’estranya: si així fos, hagués hagut de dir “jodeos” o “jódanse” o una cosa per l’estil. Que no cola, vaja. La interfecta ha corregut a demanar excuses, però ja ningú podrà esborrar de les memòries (les personals i les tecnològiques) aquell gest altiu i antipàtic, però també revelador d’una manera de ser i de fer d’una determinada casta política, completament allunyada de la societat.

Un altre que demostra una vegada més que no sap per on navega (metafòricament parlant: quan va en les seves embarcacions sí que ho sap) és el rei d’Espanya. La darrera relliscada del monarca ha consistit, com se sap, a comentar durant el seu viatge a Rússia que “otros estarían de baja, pero yo tengo que currar“. Demostra un desconeixement de la societat a qui hauria de servir. Si bé alguns treballadors, especialment alguns funcionaris, són especialistes en estar “de baixa”, la gran majoria han de fer exactament el contrari, treballar encara que no estiguin al cent per cent de salut. I demostra també que aquella famosa campechanía que tant va fer popular Joan Carles en altres temps ha esdevingut una patètica caricatura. Creieu que és lògic que tot un rei digui que ha de currar? Una mica més de serietat, per l’amor de Déu!

I parlant de serietat, acabem amb l’uniforme oficial dels esportistes olímpics espanyols. Molt s’ha parlat d’aquesta roba estil quillo-bakala, comentaris, acudits… Jo també he rigut amb aquells maniquís espantosos, però em quedo amb el que representen de símbol d’un país que, com se sol dir, no hi ha per on agafar-lo.

[Imatge: corre per la xarxa aquesta adaptació de l’equipació olímpica espanyola]