Des de la Plana

Josep Usó

13 d'octubre de 2016
0 comentaris

De l’Ensenyament a l’Educació

fracaso-escolar (còpia)

Fa molts anys, tants que Franco encara vivia de veritat, els centres educatius que hi havia a l’Estat Espanyol entre les escoles i les universitats, s’anomenaven «Instituto de Enseñanza Media». Els públics, afegien «Nacional». INEM, per les seues sigles. I allà s’hi ensenyava. Els qui anaven, adquirien coneixements. Com sempre, el pressupost era magre. I el professorat no sempre estava complet, però tenia nivell. Molts dels professors, eren interins, perquè ningú es veu que es plantejava seriosament allò de l’ensenyament. Per aquell temps, el dictador va morir i tothom semblava que respirava alleugerit. Tot i que les coses no estaven per a bromes. Uns anys més tard, els tancs encara varen eixir al carrer i sembla que amb la complicitat de més gent que no semblava. El cas és que, per aquell temps, els sindicats, que acabaven de ser legalitzats, varen aconseguir que la major part dels interins acabaren com a funcionaris de carrera a partir d’unes oposicions «restringides». Que volia dir que si el temari per a unes oposicions era de cent temes, per a les restringides no n’eren tants. Per aquell mateix temps, es va implantar la Llei Villar Palasí. La del BUP. I el batxillerat, que es feia als instituts i que tenia sis cursos més el de COU i que l’impartien només professors llicenciats, va passar a ser de tres i COU.

Des d’aleshores, han passat gairebé quaranta anys. I si hi ha un canvi que puga resumir el que ha passat amb l’ensenyament a casa nostra és el del nom. Fa quaranta anys, els instituts eren d’Ensenyament. Allà s’anava a aprendre. Ara són d’Educació. Els alumnes van a que els eduquen. Abans eixien educats de casa. Tenien modos i criança, que es deia. Ara no. En el millor dels casos tenen el darrer model de mòbil.

Fa quaranta anys, qualsevol alumne que suspengués patia un rebuig per part de tothom. Els pares eren els primers que li deien allò de «si no vols estudiar, a treballar». Ara, aquells que ho suspenen tot i han de repetir curs (només una vegada per etapa per tal de no frustrar les seues expectatives) són els herois indiscutibles.

No és menys cert que, com a conseqüència de l’entrada en la UE, tots els alumnes han hagut d’estar escolaritzats fins els setze anys com a mínim. Però pel camí, s’han unificat tots els instituts. Els antics de Batxillerat i els antics de Formació professional. Era la millor manera d’aconseguir estalviar uns diners necessaris, segurament, per altres prioritats diferents de millorar el nivell d’ensenyament de les noves generacions. I ara conviuen, al mateix centre, a la mateixa classe i amb les mateixes tasques, aquell que voldrà anar a la Universitat i aquell que no té cap interès per estudiar i seria més feliç anant a treballar a una fusteria, pose per cas.

Com malgrat tot no s’ha fet res per tal de derivar aquells joves que no volen estudiar matèries abstractes per orientar-los cap a formacions professionals abans dels setze anys, hi ha molts alumnes que no tenen cap interès, que s’avorreixen sis o set hores cada dia a unes classes on es tracten de treballar matèries que no tenen cap sentit per a ells i que es dediquen a molestar a la resta. Més que res, perquè ells estan avorrits. I això genera frustració entre tothom. I com a conseqüència directa, mals resultats acadèmics. D’això, els qui manen en diuen «Fracàs escolar». I atribueixen el fet que molta gent suspenga les Matemàtiques, o el Castellà o la Física o l’Anglès, al fet que aquestes matèries són «difícils». I afirmen que cal fer-les més senzilles. I s’han anat fent successives rebaixes de continguts fins a deixar algunes matèries poc més que amb el títol i prou. Malgrat tot, aquells alumnes que no tenen interès per estudiar, no estudien. I els qui en tenen, no tenen què estudiar, perquè els qui no ho volen fer no ho permeten.

Pel camí, molts pares han abdicat del seu paper d’educadors i han assumit que els seus fills, ja els educaran a l’escola.

El resultat final de tot plegat és, d’una banda, un atur juvenil terrible, barrejat amb el fet, no menys desastrós, que els joves millor preparats se’n van sistemàticament a altres països on troben feina remunerada i estan ben considerats. Mentre, com es continua considerant fracàs escolar com a sinònim de suspendre, es va tractant de rebaixar encara més els continguts, al temps que s’estableixen una sèrie de línies paral·leles per les quals els alumnes que no volen fer res perquè s’avorreixen i ja fa molta anys que han deixat qualsevol tasca relacionada amb l’estudi si mai l’han tinguda, puguen aconseguir la mateixa titulació que els que estan interessats en estudiar i aprendre. Malgrat que casi cada any es canvia el nom d’aquests «projectes», sempre consisteixen en el mateix. Rebaixar fins a quasi res qualsevol mena de contingut acadèmic i pressionar al professorat per tal que «augmente el seu rendiment» aprovant-los. Lògicament, aquests alumnes, amb disset o divuit anys, després d’anys i anys de passar de curs sense cap esforç i amb expectatives absolutament desmesurades per al seu futur, són candidats perfectes per a engrossir les xifres d’atur juvenil. Però malgrat tot, continuem per la mateixa senda. Segurament, perquè els responsables polítics de l’ensenyament, o de l’educació, o de mantindre els joves en algun lloc on no se’ls puga considerar com aturats malgrat que ho siguen, no donen per a més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!