Des de la Plana

Ara, el BCE decideix no acceptar els bons del tresor grec com aval per tal de deixar diners als bancs grecs. I això enfonsa el deute grec. Ràpidament, els diaris addictes al règim, com per exemple El país o els portals financers, s’afanyen a fer afirmacions del tipus «el BCE posa el nou govern grec contra les cordes».

En realitat, la situació és molt més senzilla i els grecs, que són ultranacionalistes, jacobins, si es vol racistes i molt enemics dels seus enemics, estan en una situació molt diferent de la que ens anuncien aquests «gurús».

Des que ha guanyat Syriza les eleccions allà, han passat tres coses que em semblen interessants:

1.- La Troika, la totpoderosa i omnipotent Troika, ha quedat tocada de mort. De fet, ningú en vol saber res, ara, d’una institució que inclou el FMI. Una institució tan exemplar que inclou entre els seus directors o ex-directors, a tres personatges tan poc atraients com la presidenta Cristine Lagarde (esquitxada per un escàndol econòmic en el qual també estava implicat el senyor Sarkozy), el senyor Rato Figaredo (el mateix de les targetes negres de bankia, sense anar més lluny) o Dominique Strauss-Kahn, jutjat per una violació a Nova Iork.

2.- El nou Govern Grec ha afirmat que cal reestructurar el deute perquè és impagable tal i com està ara mateix.

3.- El nou Govern Grec ha afirmat que no signarà el tractat de lliure comerç entre Europa i els Estats Units, amb la qual cosa el converteix en paper mullat.

4.- El nou Govern Grec ha afirmat que es plantejarà reclamar el deute per la II Guerra Mundial a Alemanya, que es veu que els anteriors governs l’havien perdonat.

No són poques coses, i només per a dues setmanes. I el resultat de tot plegat només pot ser un. L’acceptació d’un acord amb Grècia. No hi ha cap altra opció.

Recapitulem: Si algú li deixa molts diners a un altre (siga persona o estat) per a que faça alguna cosa, ha d’estar segur que aquell és de fiar i que li retornarà els diners. I, si s’equivoca, no tindrà cap més remei que assumir les conseqüències. Imagineu que li deixeu diners a un personatge d’aquells que abans s’anomenaven «sablistes». Era el típic amic penques que et demanava diners (generalment pocs) perquè tenia una urgència i l’havia enganxat fora casa i no tenia els diners per fer alguna cosa precisa que… Aquell personatge mai retornava els diners.

I, al cap de poc temps, ningú li’n deixava. Havia d’engalipar víctimes noves.

Si els bancs europeus, fonamentalment alemanys pel que es veu, van deixar molts diners a Grècia per tal que organitzés uns jocs olímpics i ni sé quantes coses més, la seva obligació era veure si hi havia possibilitats que tot acabés com ha acabat. Perquè si ara els grecs, dedicant tot el seu esforç a pagar un deute amb interessos no poden seguir vivint, senzillament no pagaran. Al final, els bancs hauran d’assumir la pèrdua. I els polítics que encara insisteixen en que s’han de retornar els deutes, quedaran com el que es veu que són. Uns badocs i uns mentirosos.

Només veig una solució. Demanar:

Quan podeu pagar? I acordar cobrar el que es puga. La resta d’opcions acaba en un ridícul «us farem fora de l’euro». Que com a conseqüència immediata té no cobrar absolutament res. I de retruc, ¿quants països penseu que farien cua per eixir d’una moneda que només tracta d’afavorir els quatre oligarques de sempre i que, a més a més ja es veu que ni tan sols saben fer bé el seu paper de manaires?

És segur que davant del «us farem fora de l’euro» la resposta immediata per part del Govern Grec ha de ser «quan vulgueu». I s’ha acabat la discussió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!