Bloc d'en Robert Mora

Als últims anys de govern del PP hem assistit a l’aplicació social i política d’una peculiar interpretació de la llei transitiva, i commutativa, a l’esfera política, precedides per una deliberada confusió entre “la part i el tot”, entre “allò paregut i allò idèntic”. 
Des del punt de vista lògic, la operació és barroera de mena, però des del punt de vista polític la operació ha estat duta a terme amb una gran habilitat. 

A meitat del segle XIX, els psiquiatres Breuer i Jung , observaren com de vulnerable arriba a ser la consciència crítica d’una persona, quan es troba immersa en un estat d’intensa emotivitat. Breuer va denominar el fenomen “abbaissement du niveau mental” , descens del nivell mental o en traducció lliure descens del nivell crític.

Doncs bé, aprofitant el rebuig moral que els atemptats d’ETA provoca en la majoria de la població, i el subsegüent descens de capacitat crítica que es produeix individual i col·lectivament en les consciències de les masses de bona gent, amanit hàbilment, amb un coneixement envejable de les tècniques de propaganda de masses, tenint com tenien al seu abast un aclaparador domini dels mitjans de comunicació; les ments polítiques més brillants de la dreta espanyola, dissenyaren una operació que aconseguí que en molt bona mesura, el poble consideraria com un axioma incontrovertible, que un partit polític (Batasuna) fos vist i considerat com a idèntic a una organització terrorista (ETA), aprofitant el fet innegable de que sens dubte mantenia i manté contactes i complicitats evidents.
L’equació final va ser Batasuna = ETA, per tant Batasuna tenia que ser tractada amb els mateixos paràmetres que ETA: Persecució policial i il·legalització. Així va néixer la “Llei de Partits”.
Aquest equació, allargant-la un poc més, arribaria a ser PNB= ETA, i en general estirant-la fins la seua conclusió lògica: “nacionalisme no-espanyol”= terrorisme.

L’últim pas “lògic” ja va començar a donar-lo l’anterior govern del PP a nivell declaratiu, assistit sense massa entusiasme per un PSOE atemorit.

El primer pas però: ETA=Batasuna/Batasuna=ETA (i per tant Aukera Guztiak=ETA) , va prendre àdhuc forma jurídica en forma d’una “Llei de Partits“ , amb la consegüent il·legalització de la mateixa i la inclusió del partit polític Batasuna en el registre internacional d’organitzacions terroristes (¿!). Aquesta llei, va ser confegida ‘ad hoc’ per prohibir la expressió política del nacionalisme radical al País Basc, i com un ‘aviso a caminantes’ de tots aquells rompepatrias d’altres contrades de l’Estat, que tinguessen la temptació de recórrer semblant camí . El monstre antidemocràtic acabava de néixer: Els progenitors, el PP i el PSOE i la llevadora que va assistir el part CIU.

Com era d’esperar, una llei tan monstruosa només podia tenir conseqüències monstruoses. La nova llista basca d’Aukera Guztiak, ha estat rebutjada amb inconsistències de l’estil de que alguns dels seus integrants pertanyen al sindicat LAB, (SINDICAT LEGAL), altres anaven a visitar els presos d’ETA, (DRET CONSTITUCIONAL), uns altres estaven relacionats amb les Gestores pro-amnistia, (SENSE COMENTARIS) etc. 
D’immediat salta a la vista, que el problema no és militar o no en un sindicat, sinó fer-ho en un que siga “sobiranista basc”, ni el anar a visitar delinqüents, per més sàdics, assassins en sèrie, violadors, caníbals que puguen ser, sinó que aquestos delinqüents pertanyin a ETA, ni la d’estar proper a una “gestora pro amnistia”, sinó que aquesta específicament siga basca i defensora de l’àmbit de decisió basc.

Amb aquest procediment s’estan invertint els termes de la equació consubstancial al que entenem per democràcia, atès que allò que una democràcia considera són conductes, no consciències i/o idees, i per tant s’està vulnerant el tret fundacional d’una democràcia garantista com és la espanyola que pressuposa la innocència mentre no es demostre la culpabilitat, cosa que no s’ha demostrat en cap cas respecte de Batasuna. Cas contrari la direcció en ple estaria a la garjola!. A partir d’ara s’instaura la possibilitat de ser culpable mentre hom no puga demostrar la innocència; culpable però de “consciència”. Si més no en allò que fa referència a la pràctica del nefand pecat d’un nacionalisme que no siga l’espanyol al si de l’Estat. 
Cal que copsem en tota la seua dimensió la enormitat de l’assumpte, perquè les dues més altes instàncies jurídiques de l’Estat estan involucrades!.
Tenim l’esperança que lliurement i atenyent-se només a la llei amb la que els ha tocat jutjar, i no a pressions extra judicials.

A partir d’ara, queda oberta la via: ja no es jutgen únicament “conductes”. A partir d’ara podran jutjar-se intencions, investigar-se creences, esbrinar-se intencions, ben escatades degudament al davant dels tribunals. 
La semblança amb els procediments de la Inquisició emergeix amb una brutalitat espaordidora.

La condició més cridanera de totes, ha estat la exigència a pronunciar el mantra de “condemnem la violència d’ETA”, sense acceptar cap altra formulació alternativa ni cap altre sinònim. És cert, que a tot arreu, s’utilitzen fórmules verbals estandarditzades i protocol·litzades pels sistemes socials i jurídics (jurar o prometre càrrecs en nom de Déu, texts religiosos (Bíblia) o jurídics (Constitució) etc., però resulta que en aquest cas la fórmula que s’exigeix, és absolutament arbitrària. No consta en cap text jurídic d’obligat compliment. Els poders “fàctics” de l’Estat han decidit que “ha de ser així”, només així i no d’altra manera, a l’estil d’allò que “El florido Pensil”, que quan a l’escola ens preguntaven “Quienes eran ellos”? si no contestaves fil per randa “ellos eran los apóstoles” sense cap vacil·lació dubte o matís, (pobre de tu si se t’ocorria preguntar a que “ellos” es referien!) el menys que podies esperar era una bascollà entre cap i coll i a rinxol orella que et deixava estabornit mitja hora llarga.

A Aukera Guztiak els ha tocat ara pronunciar l’equivalent del que seria això de “renunció a Satanas, a sus pompas y a sus obras…” o “Quienes eran ellos”? per ser acceptats en la sagrada confraria de la democràcia… ‘espanyola’. O almenys això és el que se li està venent a la ciutadania per justificar la seua exclusió del joc polític de la democràcia ‘espanyola’. Que no la basca, compte!, tinguem-ho clar!. Els adjectius respecte de la democràcia són precisament allò més important. Els aprioris nacionals, el tactisme compartit per la col·lectivitat, els distints imaginaris col·lectius dels distints pobles, etc. requereixen d’aquests adjectius, i per tant la exigència del ‘mantra’ és fa doblement il·legítima: Per arbitrària, al no estar contemplada en l’entramat jurídic de l’Estat, per ser estranya a una bona part de l’àmbit polític al que s’adreça, i per supèrflua i innecessària com a condició per participar en el joc electoral.

Amb aquesta brutalitat a més, inadvertida que deliberada, els hi estan regalant una bandera, als que “no condemnen”. A aquells que si més no en aparença, no s’arronsen davant el nacionalisme espanyol, al negar-se a pronunciar un ‘mantra’ que té molt més a veure amb la submissió al nacionalisme d’Estat que no a una necessitat objectiva exigible, com a condició sine qua non per a participar en la contesa electoral. Cap relació doncs amb el ser o no elegit, amb el fet de participar o no en una elecció torne a repetir!!.
És per tots conegut la existència persones amb vocació “de condemnar”. Res a objectar, ja s’ho faran!!. Que la practiquen si els fa feliços i allà ells amb la seua dèria, però que no se’ls pot reconèixer l’autoritat d’una fal·lera com aquesta, per a imposar-la a tort i a dret. Mala peça al teler ens trobarem si aquesta manera de fer acaba quallant.!

La qüestió -i aquí si que ve el més greu de tot-, és que aquesta imposició produeix una profunda indignació en tot un important segment de l’electorat basc, (la democràcia basca no és la espanyola, recordem-ho!) i que té com a principal i indesitjable conseqüència el de barrar-li el pas a altres formacions, com ara ARALAR que d’antuvi si que condemnen la violència d’ETA sense cap imposició, al deixar-los en una posició ‘percebuda’ de carronyers polítics, fluixos de rems de conviccions fermes. 

Hauríem de preguntar-nos doncs si en el fons no és això el que és pretén: MANTENIR VIU I ACTIU EL CONFLICTE BASC PER EVITAR LA SEUA RESOLUCIÓ POLÍTICA. 

Des d’aquest punt de vista, seria una solució d’allò més higiènica, i des d’aquí ho proposem com a mesura política, que totes les forces “democràtiques” feren seua la formulació d’AUKERA GUTZIAK a l’hora de pronunciar-se sobre la violència i la vulneració dels drets humans. Començant per ARALAR, finalitzant per EZQUER BATUA, i passant pel PNB i EA.

No crec ser alarmista, si afirme que amb aquesta qüestió s’estem esllavissant per una perillosa pendent sense aturador. Al PP ja li va bé, i ben cofoi que és troba, perquè al final de la pendent és troba ell lloc on sempre ha volgut estar.

Dissortadament el PSOE està massa acovardit per fer gests d’aquesta naturalesa, i tot i que comencen a aparèixer indicis de reconeixement de la errada comesa. Amb tot però, no es pot comptar amb ell, això en el cas que encara li quede alguna convicció que vaja més enllà dels càlculs electorals. El seu camp de joc és tot un altre i no farà cap moviment en aquest sentit.

La resta de partits però, que de debò creuen en la democràcia no poden imposar-se idees, i que com deia Joan Fuster, “totes les llibertats són solidaries”, -fins i tot els drets nacionals, fins i tot el dret a l’autodeterminació- no pot deixar passar la qüestió com si res. És massa el que ens hi estem jugant, massa el terreny el que hem perdut, pel que cal una reacció vigorosa.

Com a últim apunt sobre el tema, cal fer notar que l’últim capítol del drama ha estat protagonitzat per l’aparició d’una altra llista blanca de Batasuna que fins ara havia passat desapercebuda: EHKA/PCTV. La prohibiran? Fins on estan disposats a arribar?.
No se li poden posar posar portes al camp…o potser sí?

Algú va dir que l’autèntica maldat no rau tant en aquells que la practiquen, sinó en aquells que sent conscients de la mateixa, no fan res per aturar-la.

Cal que tots prenguem bona nota de l’adagi.

Robert Mora