Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

25 de maig de 2012
0 comentaris

On és la cinquena cadira?

Ja han aflorat les posicions crítiques a la Marató que diumenge farà TV3 contra la pobresa. Particularment, està tenint molt èxit un vídeo-resposta a l’anunci que ofereix aquests dies la nostra televisió pública. Ja sabeu: és aquell del joc de les cadires, concretament quatre, a repartir entre cinc persones, jugant segurament amb la punyent dada segons la qual un 20% dels nostres conciutadans està per sota d’allò conegut com “llindar de la pobresa” (un concepte de valoració inevitablement subjectiva, però necessari d’establir).

L’enginyosa rèplica a l’espot de TV3 (per cert, aquest amb una banda sonora enganxosa) ens presenta els culpables de l’actual estat de coses (els mercats?, les grans corporacions? els poderosos en genèric? que acumulen cadires i més cadires. Quan vaig veure per primera vegada l’anunci de TV3, instintivament vaig reflexionar en la línia d’aquest video-protesta. Efectivament, cal ajudar i solidaritzar-se amb aquesta anònima persona que no té cadira, és clar que sí, però el que realment és important i hauríem de tenir molt present és qui s’ha endut les cinquenes cadires de la nostra societat. Qui les té? Qui se n’aprofita? Per què els nostres òrgans de representació política i les nostres administracions (totes, les d’aquí i la d’allà) no ho van poder o voler impedir?

Aquestes són les preguntes que m’agradaria que es contestessin diumenge en el macro-programa televisiu, però em temo que tot quedarà en l’espectacle emotivo-econòmic que ens plantifiquen cada vigília de Nadal, amb les seves entrevistes-llagrimeta i el presentador de torn exclamant com un possès la quantitat d’euros rebuts per la bona causa, que anirà augmentant segons passin les hores.

Ja té nassos que, després de tot el que no han fet uns i tot el que ja fa temps estem patint els altres, ara haguem de rascar-nos una vegada més la butxaca per contribuir (de bon grat, que consti) a que tothom pugui estar assegut amb un mínim de comoditat, mentre els que segueixen posseint la cadira que ens falta s’ho seguiran mirant amb la més repugnant de les insensibilitats.

[Imatge: Cadira de Van Gogh, 1888, extreta de www.xtec.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!