Teresa Pàmies (1919-2012)

“Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d’orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. Trenta-dos mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l’home al front; havia quedat vídua amb dos fills de tres i cinc anys i fugia perquè la vídua d’un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell. No digué mai que ho feia ‘per la causa’, i es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural i de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent, no pas fent la feina dels altres sinó ajudant-los a fer-la amb l’exemple del seu tremp i uns dots d’organització tan naturals com aquella energia que emanava.

No. Els millors no eren als nostres rengles. La força dirigent, l’avantguarda d’aquell petit destacament fou una dona sense partit, mentre d’altres que eren militants s’esfondraven per manca de solidesa moral.” 

[Fragment de Quan érem capitans; en homenatge a Teresa Pàmies, l’escriptora, activista compromesa i Premi d’Honor, que avui ens ha deixat]

[foto: Roger Velázquez]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *