Assemblea Nacional Catalana

Dia important en el llarg camí cap a l’estat propi. Avui ha quedat formalment constituïda l’Assembla Nacional Catalana, l’intent més seriós i important de fer confluir totes les iniciatives de la societat civil catalana que en els darrers temps han anat aflorant. Hi pot haver la temptació de creure que el que ha passat avui al Palau Sant Jordi és tornar a donar voltes sobre el mateix, com si l’independentisme fos com aquells ases que donen voltes sense anar enlloc, repetint sempre els mateixos esquemes, les mateixes inquietuds, les mateixes banderes, les mateixes proclames, el mateix “aquesta vegada sí, però no”. Doncs a mi em sembla que, efectivament, aquesta vegada, sí de totes totes.

La clau de l’èxit serà l’absoluta transversalitat del projecte i el fet de mantenir els partits polítics raonablement distanciats, però l’Assemblea Nacional Catalana no hauria de caure en l’error de creure que el seu full de ruta cap a la independència, aprovat avui, posa el comptador a zero. Ja que parlem de partits, convé recordar que un de parlamentari, Solidaritat Catalana per la Independència, ja fa temps es va avançar amb els mateixos plantejaments: transversalitat i full de ruta amb les passes institucionals a seguir per aconseguir un estat propi. Són els altres, CDC, UDC, ERC, ICV i Reagrupament els que segueixen ronsejant, de manera que són aquestes les formacions polítiques que s’han de sentir interpel·lades directament per l’acte d’avui.

Ja cal que es treballi amb moltes direccions per acabar de decantar la balança de partits i societat cap el cantó de la llibertat. Prenem, com a exemple, dues personalitats assistents a la constitució de l’ANC. L’alcalde de Vic, que lidera l’Associació de Municipis per la Independència, haurà d’esmerar-se més en convèncer el seu partit, UDC, de les bondats de la independència i d’actuar en conseqüència (perdó pel rodolí): no hauria de ser difícil, perquè aquest era el propòsit fundacional un ja llunyà 1931. Tan llunyà és que Duran Lleida ho ha oblidat per complert.

Un altre dels prohoms que avui han assistit a l’acte ha estat el secretari general de la UGT catalana, Josep Maria Álvarez. Les seves declaracions, almenys les que he sentit al Telenotícies, han estat d’una inconcreció i d’un quedar bé que esgarrifaven. Ha acabat dient no sé què de “majors quotes d’autogovern”. Però encara està en aquest estadi? I aquest home ha de convèncer els seus correligionaris de partir peres amistosament amb Espanya?

El que he dit, queda molta feina a fer, a dalt i a baix, a l’esquerra i a la dreta. El procés, però, és imparable.

[Presentació de l’Assemblea Nacional Catalana a Tarragona el proper dissabte 17 de març, a les 18:00 hores, a la Sala d’Actes de la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili, Av. Catalunya, 35, Tarragona; intervindran Pere Pugès, Oriol Grau i Patricia Gabancho]

4 pensaments a “Assemblea Nacional Catalana

  1. I si es parla del País Valencià sembla que pot haber-hi més independentistes pero respecte Catalunya o Països Catalans que respecte a Espanya.

    Altra qüestió podria arribar a ser si es pivotara només sobre la independència del País Valencià respecte a l’Estat espanyol.

  2. Pere Navarro del PSOE-PSC diu temer la deriva independentista. Un socialista més i el darrer que és posiciona a favor dels poderosos i el poder establert?.

    En volta de temer per la deriva unionista anuladora i subplantadora de la personalitat i la nació catalana. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *