Les aigües turbulentes

Enèsima incidència ferroviària a Catalunya. Aquesta vegada, un accident a Mataró que ha deixat el conductor greu, diversos ferits, la capçalera d’un vagó destrossada i, m’imagino, un bon ensurt per la gent que ha presenciat tot plegat. No fa massa, van ser notícies els xocs en un túnel prop de l’estació del Clot, a Barcelona. Tampoc ha sigut una bona notícia la reducció de serveis a la línia de la Pobla de Segur, vitals per a la mobilitat d’una gent massa oblidada pels centres de decisió. I en la memòria de tots hi ha la tragicomèdia de rodalies quan les obres del TGV (AVE per alguns) ho van posar tot potes enlaire.

Però què passa amb els trens en aquest país? D’acord que hi ha una crisi econòmica que agreuja la ja tradicional insuficiència de les inversions en infraestructures ferroviàries, digueu-li línies noves, modernització del parc mòbil o seguretat. D’acord també que aquest país (i el veí també) ha mirat amb un cert reüll el tren i, en general el transport públic: fa “pobre” i encara fa “olor” de posguerra i, a més, tot quisqui vol tenir el darrer model d’automòbil, per fer-lo servir sempre i a tot arreu. D’acord que hi ha tots aquests condicionants, però sembla que hi hagi una mà negra, amagada en algun despatx desconegut, que mou els fils perquè els usuaris avorreixin definitivament el tren com a mitjà ràpid, còmode i eficient per moure’s pel territori. Si no, no s’entenen tants inconvenients, tants retards, tantes incidències, tantes incomoditats… que fan que la gent els defugi i justificar així la seva eliminació (el tren, no la gent) amb la fal·làcia de que no és rendible.

En la línia de perjudicar tothom tant com sigui possible, n’hi ha alguns que sembla que hi vulguin col·laborar. Ara, els sindicats del metro i l’autobús barcelonins han convocat una vaga justament els dies del Mobile World Congress, potser l’esdeveniment més important de l’any a Barcelona. D’això se’n diu altura de mires, sí senyor.