Les aigües turbulentes

Més de cent anys després, tornem al punt de partida, com el joc de l’oca. Els presidents d’algunes de les entitats més representatives del teixit econòmic del país demanant un tracte més just per a la societat catalana és un déja vu amb un segle de retard, amb la diferència que ara no hi ha cap reina regent per adreçar-li les peticions, amb la secreta esperança que siguin ateses, sinó un govern insensible amb tot allò que no rimi amb la poesia centralista. La imatge de tot un president de la Societat d’Amics del País, entitat respectable però també superada per la història, demanant una vegada més alguna mena de manera de status afavoridor per Catalunya (pacte fiscal, concert econòmic, encaix, digueu-ne com vulgueu) demostra que han anat passant anys i anys i, en el fons, res no ha canviat. Per cert, el president d’aital associació no és altre que Miquel Roca, ponent constitucional que en el seu moment es va oposar al concert econòmic. Ara se’n lamenta. Un pèl tard, amic Roca. Potser aquella malaguanyada decisió del 1979 explica perquè avui no estem on hauríem d’estar.

Atenció a les assistències i a les absències de l’acte de dimecres. A la taula, els secretaris generals d’UGT i CCOO de Catalunya, els mateixos sindicats que estan posant les coses difícils al govern Mas i que no gasten les mateixes energies contra el verdader causant del nostre dèficit fiscal. També hi havia el president del Foment del Treball, que sentir el català que parlava ja era tota una declaració de principis (al frontispici de la seva seu continua dient Fomento). Finalment, i barrejats entre el públic, conspicus representants del PSC que, posteriorment a l’acte, han hagut de fer filigranes argumentals (marca de la casa) per compatibilitzar aquesta assistència amb les vehements declaracions d’una dels seus militants, que aquests dies opta a ser secretària general d’un altre partit (o és el mateix?). Absències de l’acte? Feu un repàs mental dels partits catalanistes i descobrireu qui no hi havia, i perquè.

Tot plegat és picar ferro fred. Com ho haurà estat l’entrevista dels presidents Mas i Rajoy. Ja coneixem la mecànica de tot plegat. Primer, s’ensenyen les dents i les ungles. Ara ens sentiran. Després, en la compareixença davant els periodistes a la Moncloa, apareixen com per encanteri la “trobada cordial”, el “ens donem un temps”, el “això no pot durar per sempre” o el perpetu “ara no és el moment”… Procrastinació, se’n diu, d’això. Per als polítics, fer-se trampes al solitari. Per a la societat expectant, nova frustració.

Haurem d’esperar cent anys més per aconseguir fer realitat les nostres aspiracions com a poble? Seguirem picant ferro fred amb actes reivindicatius, benintencionats però innocus, o tornant de Madrid amb bones paraules, com sempre? Quan ens caurà la bena dels ulls? O tot plegat és falta de coratge?