Els cigrons, de dol

Ningú no em creurà, però fa molt pocs dies donava voltes a la idea de que ben aviat moririen dos polítics tan controvertits com Fraga i Carrillo i que llavors seria interessant, morbosament interessant, veure els comentaris que deixava anar cadascú, depenent del seu biaix ideològic. Doncs bé, va resultar premonitori perquè unes hores més tard ens assabentàvem que el polític de Villalba estava greu a causa d’una complicació respiratòria que anit el va dur a la tomba.

Com ja va passar amb Samaranch i Sentís, novament la mort d’un personatge incòmode ens situa a tots en la tesitura de fer un equilibri entre el respecte que mereix la desaparició física de tota persona i la necessitat (obligació, potser) de no obviar les actuacions més censurables de la seva vida.

Caldrà, doncs, començar reconeixent a Manuel Fraga un currículum impressionant i una capacitat inqüestionable per dirigir els assumptes públics, ben lluny de la mediocritat dels governants actuals. També l’esforç d’atracció a la dreta democràtica d’allò que se’n deia “franquisme sociològic” i que, pel que s’està veient, és més viu que mai.

Però aviat s’acaben els ditirambes. També hi ha la llarga col·laboració amb el règim franquista: les sueques, els paradors i la bomba de Palomares eren el panem et circenses, sàviament dosificat pel ministre d’Informació i Turisme (ell) per amagar a la ciutadania els aspectes més cruels de la dictadura. També hi ha els tristos episodis de Vitòria i Montejurra, en què va defugir qualsevol responsabilitat. També hi ha les seves adaptacions al medi, habilitat per a uns, oportunisme per a altres: defensor de la unitat d’Espanya i després galleguista a mort, pacient arquitecte de la dreta espanyola i després abraçant-se a Fidel Castro. Podríem seguir. 

Torno al principi. Avui és un dia per fer un interessantíssim exercici d’anàlisi de cada editorial, cada article periodístic, cada comentari als digitals, cada intervenció tertuliana… S’hi hauran donat cita des de l’elogi de circumstàncies fins a l’insult, des del sincer homenatge fins al fred menyspreu, des del cinisme fins a la desmemòria. Encara serà més interessant contraposar aquestes reaccions amb les que es produiran en el moment de la desaparició de Santiago Carrillo. Servirà, com a mínim, per fer una fotografia precisa de la desorientada relació de la societat espanyola amb el seu passat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *