Les aigües turbulentes

No hi ha res més torracollons que un mosso d’esquadra sindicalista. D’això en podria explicar un niu l’ex-conseller Pomés, que els va haver de patir una bona temporada. La insòlita decisió de protestar fent servir només el castellà en acte de servei (que ja ho van plantejar fa alguns anys, per si algú ho ha oblidat) ha originat una onada de reaccions en contra i també tristesa i decepció. Amb la llengua no s’hi juga; de cap de les maneres. Tanta reacció contrària, tristesa i decepció han generat que ja se n’han desdit a les vint-i-quatre hores. Al canvi d’opinió hi ha contribuït també, no hi ha dubte, el poc seguiment de la protesta, la desautorització de les cúpules dels dos sindicats majoritaris i el fet de que un altre se n’hagi desmarcat.

Tots podem comprendre les reivindicacions laborals dels mossos. Algunes, com millores en l’equipament o en el parc mòbil, fa molts anys que s’arrosseguen però ara, en el context de les protestes per les retallades, s’aprofita per tornar a posar-les sobre la taula. Altres, com les retallades salarials o l’augment d’hores de feina, les comparteixen amb centenars de mils de persones més i, per tant, no els autoritza a tenir més raó per queixar-se de la que ja tenen (tenim) molts d’altres. Actuacions per queixar-se contra aquestes situacions n’hi ha moltes, legítimes i més o menys imaginatives, però fer servir únicament el castellà amb l’excusa de que això molesta el govern “nacionalista” de Mas és la cosa més ridícula que hem sentit en molt de temps. Com bé ha dit avui mateix Vicent Partal, ens molesta molt més a nosaltres, els ciutadans de carrer. I encara molesta més constatar que al front dels sindicats dels mossos hi ha personatges (alliberats sindicals, d’aquells que, de fet, no treballen) amb unes propostes tan peregrines com les que avui han intentat posar en pràctica.