Les aigües turbulentes

El parlament francès ha votat una llei segons la qual a partir d’ara negar el genocidi que van patir els armenis a les acaballes de l’imperi otomà estarà penat amb presó i multes. Immediatament ha saltat, com un resort, l’administració turca i, parapetada en l’esperable discurs victimista i nacionalista, ha acusat França d’islamòfoba i turcòfoba, al temps que suspenia les relacions diplomàtiques entre els dos estats. Les diatribes del govern d’Ankara i del seu primer ministre Erdogan no s’acaben aquí perquè ara li estan recordant al president Sarkozy la presència francesa a Algèria i les seves nefastes conseqüències.

És ben curiós, perquè a Turquia està prohibida no ja la denúncia del genocidi armeni sinó simplement fer-ne esment. Com si no existís. I ben cert que va existir una matança i deportació d’armenis a principis del segle XX. Les fonts parlen d’un milió i mig de morts i un milió més de deportats. Aviat és dit. De manera que l’existència del mateix tràgic fet rep un tractament legislatiu diametralment oposat segons siguin els interessos de cada estat.

Trobo del tot condemnable aquesta ocultació, falsejament o reescriptura de la història que fa Turquia (entre altres raons perquè en el fons és posar portes al camp i avui dia tot s’acaba sabent d’una manera o altra). Estem criticant aquests dies la peculiar interpretació de la realitat que fa Corea del Nord i resulta que, a tres hores d’avió de Barcelona tenim un estat més o menys democràtic, que pugna per entrar a la Unió Europea i que fa el mateix, si fa no fa, que els règims de tall estalinista: esborrar les fotos de la història que no convenen. Trobo que no se’n parla prou. Potser són els serrells de la famosa Aliança de Civilitzacions hispano-turca, en pau descansi.

A l’altre extrem de la notícia, tampoc trobo bé la iniciativa legislativa francesa, per cert aprovada per poquíssims diputats, més que res perquè tota ella fa tuf de correcció política per quedar bé amb la nombrosa colònia armènia de l’estat veí, però que a efectes pràctics no aporta absolutament res, a la vegada que es limita la llibertat d’expressió. Que algú nega el genocidi armeni? Que el negui! Que ho raoni! Que aporti proves! I mentre no ho faci (que no ho farà mai), la societat ha de posar l’individu en qüestió al lloc que li pertoca: a la indiferència més generalitzada, però mai a la presó.

[A la imatge, Monument en memòria del genocidi armeni, a Erevan]