El camarot dels germans Marx

Rient rient, al món ja som set mil milions de persones. Abans haguéssim dit d’ànimes, però l’enorme diversitat en les creences de tanta gent ha obligat a abandonar la paraula. Quan dic abans em refereixo a quan jo era jove i la població debia rondar la meitat que ara. Encuriosit, he corregut a consultar l’Atlas de geografía general y de España, dels professors Vicens Vives i Santiago Sobrequés (poca broma), amb el qual vaig estudiar el batxillerat. Efectivament, el cens a finals dels seixanta era de 3.010.000.000 habitants.

Davant d’aquesta més que duplicació de la humanitat en menys de cinquanta anys, és inevitable treure de nou a col·lació, encara que no es vulgui, les velles pors malthusianes. Hi haura menjar per tothom? I energia? Hem de seguir fomentant la natalitat com sempre ha fet l’Església Catòlica o com ara s’està plantejant la Xina perquè diu que li falta mà d’obra? O pel contrari, ens hem de posar més seriosos a l’hora de planificar la demografia amb més educació i responsabilitat sexuals? Què farem amb tanta gent, tenint en compte que milions i milions estan concentrats en unes poques mega-metròpolis, preferentment a l’abans denominat Tercer Món?

Mira si surgeixen preguntes pel simple fet de que en algun racó del món (diuen que a Filipines: com es pot saber això?) ha nascut l’habitant número set mil milions! Ha estat una nena. Felicitats, maca. No saps on has anat a parar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *