Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

20 de novembre de 2017
0 comentaris

Josep Ballester: retalls d’històries i literatures d’exili.

D’exiliats tracta el llibre que acabe d’enllestir. Exiliats de prop i de lluny, triats al llarg dels segles i dels països de la nostra àrea d’influència europea. Retalls d’històries i literatures d’exili. Un assaig que des d’ací us recomane.

Fitxa de lectura:

Gènere literari: ASSAIG. Títol: “DIÀSPORES. PARAULES I GEOGRAFIES D’EXILI”. Autor: JOSEP BALLESTER, que és professor de literatura a la Universitat de València i ha conreat diversos gèneres literaris. És autor dels assajos “Joan Fuster: una aventura lírica” (1990); “Temps de quarantena. Cultura i societat a la postguerra” (1992 i 2006); “La poesia catalana de postguerra al País Valencià” (1995) o “L’educació literària” (1999 i 2007). Ha publicat uns quants poemaris, entre els quals destaquen “Tatuatge” (1989), Premi Ausiàs March; “L’holandès errant” (1994), Premi Ciutat de Palma; “La mar” (1997), Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre, “L’odi” (Bromera, 2005), Premi Ciutat de València i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i “El col·leccionista de fades”, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, i aquest d’ara, finalista del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2016. Editorial: BROMERA. Col·lecció: “Textures”, nº 28. Edició: Setembre del 2017. Pàgines: 200. Argument (de la contraportada): Tot ésser humà és un exiliat en algun moment de la vida. Diversos creadors han sentit l’alè de la persecució, de la pèrdua, de la diàspora a la seua pell o sota la seua creació en algun moment. Els refugiats formen part del present, passat i futur de la història de la humanitat. El desterrament no sols afecta d’una manera física, i la política sempre hi té a veure. Aquest llibre –finalista del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta– es converteix en una crida contra la desmemòria, un recorregut a través dels creadors perseguits, dels refugiats i dels exiliats, passats i presents. La inactivitat política davant de l’actual crisi dels refugiats sirians provoca la crispació entre molts ciutadans que es pregunten si som part d’una societat amnèsica o si la humanitat s’ha tornat cega davant d’un nou drama humà. Textos com aquest són una porta oberta a l’esperança. El meu resum i la meua valoració:

L’exili, interior i/ o exterior, és un tema, una “música” infausta i melangiosa amb què tothom sintonitzem d’una o altra manera, en algun període o durant tota la nostra vida conscient. Fins i tot, hi ha qui pensa que sempre ens trobem en una guerra o altra, declarada o amagada, o, si tenim molta sort, en postguerra. Conflictes violents entre grups que cerquen imposar el seu poder (polític, cultural, però sobretot econòmic) o defensar-se’n (per preservar la seua dignitat, llibertat, reconeixement) per la força de les armes, per tal de destruir l’altre, amb resultat de devastació de territoris i vides –morts, ferits, empresonats i exiliats-, d’un aprofundiment de les divisions entre pobles, un terratrèmol que separa i enfronta cultures per segles; quan el més humà fora arribar a respectar-se, a entendre’s, a conviure-hi, a compartir-ho tot i enriquir-se mútuament. A les guerres tots hi perdem, per bé que els vençuts més que els altres: diàspora, exilis, rancúnies, vides dissortades, les recialles dels quals s’arrosseguen anys i panys. Quan els que ho pateixen són ments preclares i creatives, de la seua inspiració brollen obres d’art, de denúncia, de testimoniatge, d’autoteràpia, per tal de traure el que porten a dins i oferir-ho al món, amb l’esperança que el seu drama no es torne a repetir mai més.

Precisament, en aquest llibre d’assaig que comente, en Josep Ballester ens n’ofereix una mostra ben servida. Es tracta d’un recull de vint-i-vuit articles que tenen l’exili com a leitmotiv. Els protagonistes que ha triat són molt diversos, així com l’origen dels seus desterraments forçats; però fonamentalment es tracta d’escriptors d’origen europeu foragitats per la creació política més monstruosa que mai ha eixit de les ments i les societats humanes: els feixismes i altres totalitarismes ultrancers, que, per a més vergonya, encara perduren, fins i tot a l’Estat en què ens ha tocat viure. Recreació de vides i de paraules, per exemple, d’en Freud i en Milosz sobre les conseqüències del nazisme –aquest darrer, presoner d’Auschwitz– o d’en Nabokov sobre la barbàrie de les guerres de la revolució russa i la IIª guerra mundial. També del nostre honorable doctor i rector Peset i Aleixandre, o dels nostres escriptors, assassinat un i represaliats els altres durant el franquisme, que, ai las!, encara no marxa i que va penetrar-ho tot, capgirar-ho tot al seu profit, com la festa valenciana de les falles, objecte també de l’atenció de l’autor. O també d’en Kipling i d’en Poe –víctimes d’abusos quan eren infants allunyats de la família–, d’Erasme –perseguit en no comprometre’s amb cap dels bàndols eclesiàstics enfrontats–, de Voltaire –que mai no es volia resignar a l’obscurantisme i l’absolutisme polític i eclesiàstic–, del nostre general maulet en Basset –víctima del triomf borbònic i del seu decret de nova planta, que encara perdura–, dels exiliats de l’Orient Mitjà –de lamentable actualitat per la manca d’acolliment europeu–, etc. Un calidoscopi de geografies i paraules d’exili que paga la pena de repassar per a gaudir-ne i no oblidar mai que cal evitar a totes passades aquests tipus d’estigmes, aquesta injusta i infamant degradació a què de vegades sotmetem els companys humans i que malauradament se’ns presenta tan actual. Així siga.

Un fragment del primer capítol (“Les profundes arrugues de l’èxode”):

“Al país d’origen la repressió elimina allò que recorde els desterrats. Un procés ha començat a perpetrar-s’hi, la transformació en persones invisibles. […] S’eliminen vestigis de l’existència i es tergiversa la història. El temps hi corre a la contra. Sempre es pensa que aquella circumstància canviarà, que pot ser passatgera, però corren els anys. […] Així el pas de les estacions deixa una profunda petja en la pell d’aquells que s’han vist obligats a anar-se’n. El vent fred de l’oblit comença a trastocar què és allò que s’ha esdevingut. […] La radiografia d’aquests éssers humans, en aparença sense ànima, ens mostra l’enderroc sobtat on havien edificat la vida. Ara no existeixen les arrels, el paisatge, els llibres, la llengua, la casa, la família, els amics; però sobretot la confiança amb la resta d’éssers com tu i com jo. Sense saber de quina manera, s’han convertit als ulls dels altres en una espècie d’indesitjables o d’empestats que cal ocultar. L’extrem arriba quan aquests desterrats prenen consciència de la seua condició. Són proscrits. Sempre ha estat igual. Ens hi podem remuntar als temps bíblics. Recordeu que els déus, gairebé sempre, en l’últim moment es posen al costat dels poders constituïts o d’un grup de poders fàctics. I damunt, no es priven d’amenaçar: Vet ací que faré venir sobre vosaltres una nació de lluny. És una nació perenne, de la qual no saps la seua llengua i no entens què diu. El seu buirac és com un sepulcre obert. Devorarà la teua sega i el teu pa; devorarà les teues ovelles i els teus bous; devorarà el teu cep i la teua olivera. Derruirà les ciutats fortificades en les quals posaves confiança. Així i tot, no faré amb vosaltres una destrossa completa, perquè heu de mastegar el sofriment. […] Si hom pensa en el nostre país, la magnitud de la tragèdia es perd en el temps, com m’imagine en qualsevol altre indret del món: el poder actua i flagel·la, persegueix i mutila.”

I un fragment del darrer capítol (“Extraterritorial i exili”):

“Potser la característica definitòria dels creadors contemporanis és la fugida o la diàspora, ja siga física o metafòrica. O el sentiment de pèrdua. Un monstre, que sovint s’ha transformat en el fil conductor d’aquests escrits, en una cruel matèria de creació i reflexió que ens porta a pensar en això que s’esdevé a Europa en aquests darrers temps. […] Les imatges de milers de persones ens enfronten a la magnitud de la tragèdia, inimaginable, infinita, d’aquesta humanitat anònima que es dessagna pels rius de gom a gom de la migració. Un espill de cadascun de nosaltres en algun moment de la història.”

Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.