Les aigües turbulentes

Les noves tecnologies, via telèfon mobil, ens han permès contemplar, en directe com qui diu, les esgarrifoses imatges de la detenció i linxament del dictador libi Gaddafi. Un incís. Ara, totes les informacions parlen d’ell com el dictador, però fa tres mesos no: llavors tothom, mitjans de comunicació inclosos, s’hi referien com el coronel o el dirigent libi. La crueltat de l’episodi, que ja obre interrogants sobre la naturalesa veritablement democràtica del post-gaddafisme, ha tingut continuació amb l’esperpèntica exhibició del cadàver en una mena de cambra frigorífica, destinada habitualment a emmagatzemar aliments. Unes fonts parlen de xais, unes altres de verdures, però és igual, perquè ara el que s’hi guarda és un fiambre que és exhibit a la plebs, que en disciplinada cua espera el moment de poder veure el que queda de l’abans totpoderós dictador i fer-s’hi fotos riallers, tot fent la ve baixa de victòria amb els dits.

Una reflexió m’ha vingut al cap contemplant les imatges. D’aquests libis que ara celebren eufòrics la caiguda de Gaddafi cantant, cridant i saltant d’alegria o fent això tant àrab de trepitjar-ne una foto, quants van contribuir a la seva caiguda? I quants no solament no van fer res sinó que aclamaven entusiàsticament el sàtrapa en les seves aparicions públiques? Ja sé que era un règim autoritari, on la por dels subdits era la millor aliada, però em temo que a Líbia està passant el mateix que en latituds més properes a les nostres. A saber, que quan s’ha produït el “fet biològic” del dictador (en el cas libi, de manera tràgica), de seguida apareixen, com per encanteri, infinitat de “demòcrates de tota la vida”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!