Les aigües turbulentes

Duran i Lleida ha dit que no hi ha dret que els jornalers andalusos es passin la vida al bar perquè ja han cobrat el PER i ha saltat la polèmica. No falla. Quan algun polític pronuncia una frase una mica fora de to, immediatament  algun territori es considera greument agreujat. Avui ha estat Duran i Lleida, abans havia estat Puigcercós i molt abans (i ja ningú no s’en recorda, perquè era un polític poc conegut, de Torredembarra) va ser Lluís Sunyé. Esgarips generalitzats, declaracions de condemna, mocions de reprovació. El que sigui, només donar voltes a l’anècdota, sense molestar-se en analitzar a fons el problema i mirar de trobar-hi solucions satisfactòries per tothom. Exercici quimèric en període preelectoral, és clar.

Jo sóc dels que penso que el sistema de prestacions laborals al camp andalús i extremeny, instaurat als anys vuitanta pel govern de González i Guerra (quina casualitat, tots dos de per allà) era una bona iniciativa com a mesura de xoc, que paliava les situacions d’extrema pobresa al camp i contribuïa a la pau social i al desenvolupament del medi agrari. Trenta anys després, el sistema de les peonás s’ha institucionalitzat, ha esdevingut estructural, i s’ha transformat en un mitjà de vida pels treballadors i les seves famílies, que els desmotiva per cercar una feina alternativa i que els condiciona a l’hora de votar. Un sistema que ni soluciona el problema de l’atur al camp, ni crea a aquella gent noves expectatives de progrés, ni contribueix al sorgiment de sectors econòmics competitius, ni res de res. Un desastre, i ja no entro en el tema de qui paga tot allò.

Tot plegat s’hauria d’explicar i debatre bé, però no a la manera de Duran, perquè llavors és quan surt el poble de torn, aquesta vegada els andalusos, amb demagògiques manifestacions de sentir-se ofesos. Ofesos? Que ens ho diguin als catalans, això de tenir motius per sentir-nos ofesos! Fem la llista?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!