Les aigües turbulentes

Esgarrifós el cas d’Ameneh Bahrami i corprenedora la seva resolució. Es tracta de la dona iraniana a qui un sonat va llançar àcid a la cara perquè ella va rebutjar la seva demanda de relació. L’agressió va produir-li serioses lesions al rostre i a la vista i, segons la legislació iraniana, ella tenia dret a pagar-li amb la mateixa moneda, en aplicació estricta de l’antiquíssima llei del Talió.

En un gest de magnanimitat que l’honora, Ameneh ha perdonat la víctima en el darrer moment. L’escena, recollida pels mitjans audiovisuals, no té desperdici: ella perdonant mentre ell plora dient que no ho volia fer (ara ho diu, no?), tot un equip de professionals mèdics amb bates (m’imagino que per evitar que al pobre desgraciat no li afectés l’àcid fora de la zona corporal prevista), la mateixa víctima lamentant-se després que era miop i ja no hi veia gaire bé (!) i, fins i tot, un dels figurants rient d’orella a orella (per què?) mentre Ameneh atén els periodistes.

És una notícia per fer-se preguntes. Què passava pel cap d’aquell individu per atacar una dona “per amor” (sic)? o com és que en ple segle XXI una potència (diuen que nuclear) encara aplica lleis medievals? I és una notícia per reflexionar sobre el fet de perdonar, aquesta virtut tan arrelada al cristianisme i, potser per això mateix, no prou valorada. L’exemple de l’Ameneh ajuda a que ho sigui.