Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

21 de juliol de 2011
1 comentari

Igualet que Samaranch

Les reaccions que ha suscitat la mort del periodista Carles/Carlos Sentís m’han recordat les de Samaranch. Eren dos personatges amb prous punts en comú com perquè mereixessin, en ocasió de la seva desaparició física, conseqüències ben dispars, des del ridícul ditirambe made in La Vanguardia fins a la fredor de determinades notes informatives carregant les tintes en la inqüestionada filiació franquista dels dos personatges.

És fotut, quan mor una personalitat així. Per poca educació o sentit comú que es tingui, és obligat observar un mínim de respecte, però també el dret a la informació demana que es digui tota la veritat, que no s’amagui res. En el cas de Sentís, com ja va passar amb Samaranch, s’ha usat molt aquella expressió de “una vida amb les seves llums i les seves ombres”, que, a mode de correcció política intenta capejar la qüestió.

Les seves llums: Sentís era un gran periodista, amb una fecunda trajectòria, que va tenir la sort de ser espectador privilegiat de grans esdeveniments del segle XX. Ningú no li discuteix aquest currículum. Les seves ombres: Sentís va ser el que vulgarment en diem un chaquetero. Amb la Lliga durant la República, franquista acabada la guerra, conspirador monàrquico-tarradellista durant la transició, apolític quan li va convenir. Sempre al sol que més escalfava.

Ho sento, però no era dels meus.

  1. Saps què passa, que ser periodista i chaquetero i ser un gran periodista són afirmacions antitètiques. Sempre pots triar, ningú no t’obliga a ser un heroi, però després no vulguis pretendre-ho. Per tant, professionalment, el meu menyspreu.
    I en quan a valua ètica perquè mereixi un respecte el dia que mor, home una cosa és apuntar-se d’on bufa el vent i l’altre dir coses com “Dachau me parece ‘una exposición o feria de muestras. Las muestras de cerca de la entrada, según después veré, son las mejores porque, por lo menos, pueden andar sin arrastrarse y no son contagiosas, docenas de seres archisucios y que comen todo el rato pan con mantequilla de los norteamericanos’. 
    Per mi, un personatge així pot podrir-se a gust. No em mereix el més mínim respecte, tot just el contrari. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!