Les aigües turbulentes

La creuada dels governs del PP contra les llengües minoritzades ha obert un nou front: Aragó. La nova presidenta d’aquella comunitat, Luisa Fernanda Rudi (aquella severa senyora que va presidir el Congrés abans de Bono) ha proposat reformar la ja de per si justeta llei de llengües en el sentit de que el català deixi de ser llengua pròpia d’Aragó i d’ús a l’escola i a l’administració. La peculiaritat de la trista notícia és que en aquesta ocasió el català no estarà sol en l’escomesa espanyolista: l’acompanyarà l’aragonès, aquella preciosa fabla que es conserva a les valls del Pirineu.

Un dels primers contactes meus amb aquesta llengua és d’allò més curiós. El dia que em vaig examinar de teòrica per al carnet de conduir, a Tarragona, vaig coincidir amb un noi que es deia Choan. Així, amb ce i hac. Darrera d’aquest nom per a mi tant exòtic s’hi amagava un Joan aragonès. Això em va dur a interessar-me per un fenomen que, gens estranyament, ens amagaven: a Aragó existia una altra llengua que maldava per sobreviure i que com a mínim tenia presència en l’onomàstica.

Doncs aquesta llengua, lògicament amb pocs parlants i de difícil normalització, almenys de moment, ha rebut una estocada del partit de l’Espanya una y no cincuenta y una, uniformista i gens sensible a les diferències territorials o al patrimoni cultural i lingüístic de l’estat.

S’ha de ser miserable, la veritat.

[Aplaudeixo amb entusiasme la decisió de Vilaweb de publicar en aragonès l’article de Chusé Raúl Usón, membre del Consello Superior d’as Luengas d’Aragón]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!