A Can Solidaritat hi ha novetat

Joan Laporta ha decidit, finalment, abandonar el subgrup de Solidaritat Catalana al Parlament i restar com a diputat no adscrit. És el punt final al curt matrimoni entre un il·lusionant i creixent projecte independentista i de renovació, Solidaritat, i un líder indiscutible de la nostra societat civil a qui, pel que s’ha vist, tots els vestits li vénen petits. Només queda lamentar el fet i, naturalment, no fer-ne sang. Ja se n’ocuparan altres amb masoquista recreació, molt pròpia dels catalans, de passar-nos-ho pels nassos. Per exemple, la darrera de que tinc constància haurà estat  la temperamental Pilar Rahola, recordant avui mateix les lluites caïnites i els devoraments saturnals que periòdicament visiten l’univers independentista català (també la que vas protagonitzar tu, guapa).

És curiós com tots, partidaris i detractors, caiem una vegada i una altra en la trampa de la unitat independentista com a objectiu a qualsevol preu, peti qui peti. Qualsevol divisió en els objectius, en les estratègies, en els programes o en els lideratges, qualsevol divisió, escissió o canvi de rumb són presentats a l’opinió pública com un gran fracàs col·lectiu i no originen altre resultat que una perenne frustració entre un poble que aspira a un futur millor (deu ser aquesta la intenció, és clar). La lupa sobre el sobiranisme, les seves batalletes i les seves inevitables anades i vingudes, no es col·loca, però, sobre altres projectes polítics.

De manera que no caiguem en la temptació de demonitzar la decisió de Laporta d’unir-se a una candidatura municipal d’Esquerra. A molts ens ha decebut la trajectòria d’aquest home, això és cert, i el que li espera com a aliat d’un personatge tan poc de fiar com Portabella serà digne de veure. Prepareu les crispetes.

Posats a retreure alguna cosa a l’ex-president del Barça, recordem-li més aviat que s’ha desviat d’aquell altre gran objectiu de Solidaritat Catalana per la Independència i que no acostuma a ser tan present als mitjans i a l’opinió pública: la regeneració democràtica. Perquè Laporta el que ha fet és anar enrera com els crancs en aquest sentit i caure en els braços d’una formació com Esquerra, amb les seves llistes electorals formades a dit, amb les seves alegres compatibilitats entre diputat i regidor (potser també Laporta) i amb tots els seus tics de partit polític ancien régime, delerós de privilegis institucionals i menjadores diverses. Que aquest és el sentit, i no altre, de la deriva laportista.

Regeneració democràtica. Aquesta és la recepta que necessitem i que exigim a totes les institucions, petites i grans, catalanes o no. I només una formació està en condicions de defensar-la en aquests moments: Solidaritat Catalana per la Independència. Un bon motiu per reflexionar de cara al 22 de maig, no trobeu?

Un pensament a “A Can Solidaritat hi ha novetat

  1. T’has oblidat de dir que en comtes d’expulsarlo del subgrup, Solidaritat va preferir no ferho per no perdre la majoria al grup mix. I això entra en contradicció amb els reglamens de Solidaritat que això ja ho va recordar López Tena. En aquest cas ha marxat Laporta però perquè ha volgut ell no perquè sel hagi expulsat. I tu parles de regeneració, amb aquet exmple si que anem be.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *