Mubaraks, Gaddafis i altres herbes

Ha calgut esperar a aquesta cadena de revoltes populars, i en alguns casos de caigudes de dirigents polítics, a països àrabs (fem memòria: Egipte, Tunis, Líbia, Bahrain, Iemen, i algun altre) perquè certa opinió pública constati, com qui descobreix la sopa d’all, que aquests països són dictadures pures i dures. Ara, correm-hi tots: condemnes, embargaments, expulsions de la Internacional Socialista…

Doncs no en fa d’anys que se sabia de quin peu calcen! No feia temps ni res que es denunciava! Una altra cosa és que no es parés bé l’orella, o no convingués entendre-ho, o es fessin servir els tradicionals distints rasers amb què la diplomàcia medeix cada estat. Quan algú insistia en què Israel era i és l’única democràcia de la zona, rebia un desdenyós silenci quan no se li discutia amb recargolades argumentacions tenyides de prejudici antijueu i antiamericà. Quan el dictador de torn es feia reelegir plebiscitàriament en unes eleccions manipulades, la notícia no semblava concitar gaire rebuig i més aviat es considerava la cosa més normal del món.

Bé, de fet sí que era la cosa més normal, i em temo que encara ho és a bona part del món àrab. Esperem que aquesta onada de revoltes populars arribin a bon port. De moment, hi veig més crits “anti” que una altra cosa. Costarà establir i consolidar règims democràtics en països sense oposició organitzada, sense tradició de llibertats, amb sectors islamistes radicals i mobilitzats i amb les potències occidentals més pendents del petroli o del gas que d’una altra cosa. No serà fàcil, però potser també allí està caient un mur o un teló d’acer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *