Els mitjans van plens dels trenta anys del 23-F, l’ignominiós (intent de) cop d’estat contra la jove, dèbil i imperfecta democràcia espanyola. En aquesta ocasió, i em temo que per sempre, no val escriure allò de “ja està tot dit” sobre aquells episodis tragicòmics, perquè no està tot dit, ni molt menys. Les preguntes, els dubtes, les suposicions… s’acumulen en el cervell de qualsevol ciutadà mínimament informat i per molt esceptisme que li provoqui qualsevol teoria conspiratòria.
Deixem, però, a politòlegs, creadors d’opinió i historiadors la tasca d’interpretar o reinterpretar què va passar el 23 i el 24 de febrer de 1981 i què van significar aquells fets més decimonònics que de finals del segle XX, més sarsuelers que dramàtics, més vergonyosos que vergonyants.
Aquest és un bloc personal. Caldrà, doncs, en el dia d’avui, respondre a la suada pregunta: i què feies tu (vull dir jo) el 23 de febrer? Doncs estava a Barcelona, escoltant la ràdio amb dos amics amb qui compartia un pis d’estudiants: un actiu militant del PSAN i un seguidor de la no-violència gandhiana. Una companyia ben adequada per viure un cop d’estat, vaja. El soroll dels trets al Congrés va deixar pas a un angoixós silenci, trencat un temps més tard, no recordo l’hora, per la lectura freda i cansina del famós ban militar de València. L’aparició del rei a la televisió a altes hores de la nit (aparició que van retardar massa estona) va donar una aparença de tranquil·litat a la situació, tot i que ses senyories continuaven hostes de Tejero i companyia.
Jo també estava tranquil, com el president Pujol. Vaig anar-me’n al llit amb l’absoluta convicció de que el cop havia fracassat (i així va ser) i de que tot plegat passaria als llibres només com un petit i desagradable episodi més de la convulsa història de l’estat que encara patim (en aquest cas, el temps ha demostrat que, de menor, res de res, i que les seves conseqüències les estem patint ben vivament els darrers anys).
No he explicat el detall més significatiu del context en què vaig viure personalment aquells fets. Quatre dies més tard m’havia d’incorporar al servei, a molts quilòmetres de casa meva, de manera que en el moment d’agafar el petate ja havia fet un curs accelerat de coneixements militars, adquirit amb les informacions d’aquells dies. Quan, fent la instrucció, el sergent xusquero de torn parlava de galons i escalafons militars, a mi no calia que m’expliqués res: sabia perfectament que un tinent coronel porta dues estrelles de vuit puntes a la màniga. Les mateixes que portava qui, pistola en mà, va protagonitzar l’esperpèntica asonada de fa trenta anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!