‘Des hommes et des dieux’ (‘De déus i homes’)

Una petita comunitat religiosa instal·lada a l’Atles algerià s’ha d’enfrontar a l’amenaça creixent de l’islamisme, fins a haver de decidir entre ser conseqüent amb les creences i mantenir la seva activitat monacal però també assistencial, amb el corresponent risc per a les seves vides, o optar per marxar per un sentit de la supervivència humanament comprensible.

Es tracta d’una pel·lícula francesa, premiada al Festival de Cannes, altament recomanable. S’allunya d’excessos clericals, maniqueismes o moralines progres. Retrata amb senzillesa les relacions entre la comunitat i la societat a qui serveix, presidides pel respecte mutu, i com una i altra han de fer front al fanatisme que es va fent amo de la situació. En realitat, la pel·lícula és el procés d’uns monjos des dels dubtes inicials fins a la determinació de seguir endavant, amb l’ajuda de la fe i de la coherència interior.

A pesar del seu argument, la violència té en aquest film una presència relativament discreta. Tot ell traspua placidesa: la vida en comunitat, la litúrgia, l’activitat assistencial dels religiosos, els diàlegs entre els protagonistes… No hi ha banda sonora, llevat dels resos dels monjos i un fragment del Llac dels cignes que una cinta de caset reprodueix en l’escena més emotiva de tota la pel·lícula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *