Les aigües turbulentes

La polèmica de la setmana gira en torn de la necessitat de revisar o superar l’anomenat “estat de les autonomies”. La crisi econòmica està obligant a trobar culpables de sota les pedres, i quin millor ase dels cops per a amplis sectors polítics espanyols que aquell invent constitucional que mai ha acabat de reeixir? En el punt de mira, és clar, Catalunya. Quan es va decidir aquella generalització de l’invent autonòmic amb el castís “café para todos“ (qui l’ha estat pagant aquests anys?), es tractava d’aigualir d’alguna manera la singularitat nacional de Catalunya. Ara que es proposa fer marxa enrera (Milián Mestre ho denomina molt encertadament “cafè per a ningú”), l’esquema es pretén idèntic: que Catalunya quedi igualment buidada de contingut respecte de les altres comunitats autònomes.

Igualtat, tothom passant pel mateix raser: aquest és el gran error de l’estat, no entendre la seva diversitat territorial. Llengües, cultures, tradicions forals, trajectòries històriques, insularitats… impossibles d’encabir en una única solució, en un únic vestit que a uns asfixia i a altres els ve gran. L’estat espanyol ha estat incapaç de trobar un model d’organització definitiu que satisfés totes les realitats nacionals o regionals que, de grat o per força, hi pertanyen. Mai no ha sabut què volia ser de gran i ens torna a proposar, com la cançó de l’enfadós, la recepta de sempre: donar les ordres des de la Puerta del Sol.

Des de Catalunya no hem de témer aquests nous estirabots centralistes. Més aviat n’hem de passar olímpicament. Nosaltres el que hem de fer és construir un futur en llibertat, pròsper i europeu. Ja queda menys per assolir-lo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!