Despesa sanitària: un malalt de pronòstic reservat

Magnífica la tertúlia d’avui de Catalunya Ràdio (podeu escoltar-la aquí). A partir de les declaracions del nou conseller d’Economia, Mas-Colell, sobre la inviabilitat del sistema sanitari, s’ha generat un interessant debat. Casualitat o no, els quatre tertulians (Josep Maria Ureta, Joan Coscubiela, Mar Jiménez i Cirus Andreu) provenen del món econòmic, el que ha garantit un major nivell. Els oients que han intervingut telefònicament han aportat el contrapunt del ciutadà del carrer, aquella lògica aplastant que a vegades polítics o professionals de l’economia no saben veure prou bé.

La discussió tenia com a referent proper la intervenció d’un altre conseller, el de Salut, posant en qüestió la gratuïtat de determinats serveis hospitalaris, començant pel menjar, i d’aquí s’ha passat a posar sobre la taula una idea que fa temps que dóna tombs: el pacient, el ciutadà, s’ha acostumat amb els anys a què tots els serveis siguin gratuïts i a tenir dret a tot tipus de prestacions, sense ser conscient que no ho són de gratuïtes: algú les ha de pagar. Qui? Premi: tothom, amb els seus impostos.

Algunes idees i reflexions que han sortit a la tertúlia. El pitjor agent per a la sanitat pública és, curiosament, el Barça: quan un jugador es fa pupa, de seguida li fan un TAC o una ressonància magnètica, o el que sigui; són proves que tots exigim que ens facin malgrat el seu cost econòmic. El paper de les empreses desenvolupadores d’aquests avenços tecnològics, interessades, naturalment, en oferir les últimes novetats a l’administració, també s’ha de tenir en compte, per no parlar de la indústria farmacèutica, poderosíssim lobby que pressiona les tres potes de la despesa sanitària (l’administració, el metge i el pacient). Per últim, ha estat interessant contrastar els dos posicionaments ideològics: Ureta i Andreu defensant la necessitat de reduir la despesa sanitària i Jiménez i Coscubiela afirmant la viabilitat d’un augment d’aquella.

Impossible aprofundir sobre tot el què s’ha dit (estic escribint de memòria), però m’ha semblat un debat d’altura sobre un tema que necessita ser abordat de forma seriosa i urgent. Esperem que totes les parts implicades (administració, metges, sector privat, ciutadans) ho facin amb la responsabilitat i altura de mires que l’actual situació demana.

8 pensaments a “Despesa sanitària: un malalt de pronòstic reservat

  1. La recepta o formúla màgica la tenia Joan Puigcercós i ERC que deia en campanya electoral davant el gremi de l’ensenyament que amb el marge de maniobra d’estalvi que hi ha a la sanitat pública a Catalunya es poden retreure una gran quantitat de fons per un major finançamet de l’educació, formació i ocupació.

    Sembla que el càncer a Catalunya siga el finançament sobredimensionat i abusiu de l’indústria de la sanitat pública en contra de la prevenció en l’educació, formació i ocupació amb una major qualitat de vida.

    I sembla que a Catalunya cada vegada és més car del comú nèixer, viure i  morir-se sense fer unes despeses en propensió a ser cada vegada més desorbitades i inasumibles, sembla ser com el peix que es rossega la cúa sense poder sortir de l’atzucat cada vegada més gran.

  2. Alguns pensen que pel futur del país s’ha de posar l’accent en l’ensenyament, l’educació, formació i l’ocupació per tirar endavant el país i sortir de l’actual atzucat.

    I altres poden pensar que el futur de país passa per posar-hi l’accent en unes prestacions cada vegada majors de la sanitat pública.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *