Les aigües turbulentes

Aquest vespre, el Teatre Bartrina de Reus (un magnífic teatre dels de tota la vida) s’ha omplert per fer la presentació de Solidaritat Catalana. L’acte ha sigut molt càlid, en tots els sentits: fotia una calor que t’hi mories, però ha valgut la pena compartir caliu amb centenars i centenars de ciutadans de les comarques dites meridionals. Han intervingut el que ja es coneix popularment com “els tres tenors” i cap d’ells ha desafinat gens ni mica, al contrari, s’ha posat el públic a la butxaca.

Ha obert foc Uriel Bertran, aquell noi que fa uns anys ja apuntava maneres i que s’ha convertit en un polític (en el bon sentit de la paraula) de primera magnitud: gest segur, idees clares, puntet de rebel·lia i jove maduresa. Ha pres el relleu Alfons López Tena, que ja s’ha disculpat d’entrada perquè no tenia res a fer al mig d’un entrepà entre Uriel i Laporta. Efectivament, els primers minuts de la seva intervenció han resultat un pelet àrids: li ha sortit el notari que porta a dins i ha començat a parlar-nos de reglaments, sistemes de votació, llistes obertes, reformes legals… Però s’ha anat escalfant i ha entrat a matar amb la política pura i dura. Molt celebrada ha estat la seva ironia quan ha afirmat que els zamorans (per dir algun lloc) anirien a votar que “sí” a una reforma constitucional que permetria als catalans tenir unes pensions més dignes. Ovació.

Finalment ha estat el torn de Joan Laporta. Malgrat la calor, encorbatat, estil presidenciable. I presidencial ha estat la seva intervenció, perquè tant implícitament com explícita ha deixat clar que vol i se sent en condicions de governar el país. Així es farà gran Solidaritat, amb la confiança de que ja juga a primera divisió. Inevitables referències al seu club de futbol: ha afirmat immodestament (i tots li hem perdonat) que ell va fer el millor Barça de la història i que ara posa el seu prestigi a una causa cívica, cosa que altres presidents no han fet mai i que alguns ja li retreuen.

L’acte ha acabat amb tots els precandidats de la demarcació (servidor inclòs) a dalt de l’escenari, cantant Els Segadors i intercanviant aplaudiments amb el públic assistent.

Quan, de tornada, anava a pagar al caixer del pàrquing, la casualitat ha fet que em trobés davant Joan Laporta fent el mateix. En broma he comentat:

– mira, el senyor Laporta també s’ha de pagar el pàrquing…

I ell ha contestat:

– és que qui paga descansa… el problema no és pagar sinó que et robin…

En què estaria pensant l’expresident del Barça?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!