Acabo aquesta sèrie de llargs articles sobre les dificultats per aconseguir una única candidatura independentista a les properes eleccions al Parlament. Han estat un conjunt de reflexions personals, sense guió previ, sobre l’estat de la qüestió, la necessitat o no de la unitat, i com i amb qui aconseguir-la. Per cert, agraeixo els comentaris que s’hi han fet.
La meva tesi és que si bé la unitat absoluta seria bona, pel que tindria d’efecte multiplicador de cara a l’electorat, és també inviable, i això ho sap tothom. No són, o no són només, les rivalitats personals a l’hora d’encapçalar el projecte o anar més amunt o més avall a una llista; si aquesta fos la raó bàsica, ho trobaria francament miserable. Hi ha altres raons, és clar: les diferents trajectòries de la pluralitat de partits, grups o col·lectius que s’han reclamat independentistes els darrers anys, l’estratègia a seguir abans de la proclamació d’un estat (com es forma un govern?, es pacta amb algú o no es pacta amb ningú? hi ha d’haver disciplina de vot?, etcètera.
Durant la presentació a Tarragona de Solidaritat Catalana, el seu portaveu Albert Pereira va apuntar una reflexió interessant: no hem de mitificar la unitat. S’aconsegueix si es pot, i si no, doncs no. Som una societat plural i pensem de moltes maneres. Insisteixo en el que deia a l’article anterior: és hora de treure’ns del cap l’obsessió per aconseguit un únic partit independentista (fins ara ho era ERC, i ja s’ha vist com ha anat tot plegat), per passar a la idea de “independentisme” a les dues, tres, quatre forces d’obediència catalana, prefigurant el ventall parlamentari que haurà de continuar existint quan assolim la llibertat. I aquí també hi tindria alguna cosa a dir Convergència, força que en cap moment ha estat objecte d’aquesta sèrie de cinc apunts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha un error de base quan es parla de “unitat de l’independentisme”. No es tracta d’unir tot l’independentisme:
– Els independentistes de dreta CDC (ells diuen que són el partit amb més independentistyes) no es mouran d’on són. I menys ara.
– Els d’esquerra d’ERC tampoc. Tenen un projecte clar d’esquerra socialdemòcrata propera al PSOE en qüestions socials.
– L’extrema esquerra, al voltant de CUP-Endavant o Maulets o CAJEI no té el més mínim interès en cap unitat.
El que es tracta d’unir és un nou independentisme “transversal” que prioritzi la qüestió nacional a la social. Ara el problema és que els partidaris d’aquesta idea són dividits en 2 grups: Reagrupament i Solidaritat. Aquests són els que s’han d’unir fent una assemblea conjunta. Però si s’han d’unir per separar-se inmediatament més val que no ho facin i que el poble trii qui és el millor.