Com ja comença a ser tradicional, he passat uns dies a Candanchú, al Pirineu aragonès, fugint de la calor, la humitat i la rutina.
Ha plogut molt el dia anterior a la meva arribada (la ciutat d’Osca va ser notícia televisiva en aquest sentit) i em comenten que és possible que els camins estiguin molt enfangats, per tant en lloc de caminar decideixo agafar el cotxe i arribar-me fins a Artouste, a l’estat francès.
Artouste és molt a prop de Candanchú, però la geografia de les valls pirinenques obliga a fer més de cent quilòmetres per carretera. Pel camí em comencen a avançar tot de Harley Davison, ocupades per individus guarnits amb xupes negres, àguiles a les esquenes i alguna bandera espanyola onejant a sobre la matrícula. El contrast de les quinze o vint potents motos amb el meu Clío blau, exhibint l’enganxina del ruc, és remarcable.
Arribo a Artouste, vila que té com a principal atractiu turístic un curiós trenet (Le Petit Train), a la foto. Es publicita com el tren més alt d’Europa (2.000 metres) i es tracta d’un antic mitjà de transport de treballadors i material d’una presa. El primer tram del trajecte és un estret túnel, no apte per qui pateixi claustrofòbia. El tren és descobert i els passatgers hem d’ensumar, vulgues que no, la pudor de gas-oil mentre ens cau aigua de les nombroses goteres del túnel. Tot canvia quan ja a l’aire lliure Le Petit Train serpenteja a poc a poc deixant a la seva esquerra una impressionant vista de la vall. El sol pica de valent.
Davant meu seuen dos matrimonis espanyols, els típics jubilats. Animen el viatge amb els seus comentaris polítics. Comencen parlant de l’aigua de l’Ebre (són aragonesos) i del repartiment amb Catalunya, País Valencià, Múrcia… La cosa comença a posar-se interessant i obro les orelles tant com puc:
– es que los catalanes lo quieren todo para ellos…
– y ahora quieren independizarse…
– pero no todos son así, sólo los que mandan…
L’aigua els preocupa bastant:
– falta una política de riegos y de agua
– es que ya no se hacen embalses como en tiempos de Franco – en aquest comentari noto un deix nostàlgic.
Queda clar que la intoxicació de la Brunete mediàtica ha produït els seus efectes. També hi ha “floretes” pels socialistes espanyols:
– este país es un desastre
– el míster Bean ese que nos manda es la mentira en persona…
– si hoy dice que vamos bien en economía, mañana habrá cien mil parados más
– sobran cuatro o cinco ministerios
– es que hay cada ministra que…
Sort que el trenet arriba a destí. No sé s’hi hagués aguantat gaire estona més tanta demagògia.
[continuarà]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!