Les aigües turbulentes

Avui Jordi Pujol fa vuitanta anys. Felicitats, president (em sembla que som molts els que preferim anomenar-lo així i no “expresident”). Sempre m’he considerat un pujolista, en el sentit ampli de la definició. Admiro la seva categoria d’estadista, més enllà del simple polític. Potser l’únic estadista que tenim en aquests moments a Catalunya. Amb els anys ha anat conformant tot un corpus ideològic. Res no ha escapat al pensament pujolista: la identitat nacional, la governabilitat de l’estat, l’europeisme, l’economia, la qüestió social, la integració de la immigració, els valors cristians, l’humanisme…

I per sobre de tot, una dèria: fer país, construir Catalunya. Potser el pensament pujolista comença a estar superat per la història. En el dia en què Pujol fa vuitanta anys, la mesa del Parlament ha donat el primer ok a la iniciativa popular per una consulta a favor de la independència, terreny en que el president s’ha mostrat caut, potser per ser plenament coherent amb la seva trajectòria.

Només per aquesta coherència ja seria mereixedor del reconeixement de la societat que el va tenir al capdavant. Però, a més, avui ha publicat un article periodístic on ofereix una bona anàlisi del moment que viu el país. El “noi del clot” seguirà en el seu lloc, amb la feina feta (i molt ben feta), però les petjades cap a l’horitzó de llibertat continuaran. Encara queda camí per recórrer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!