Prendre la paraula

jordimartifont

21 de març de 2011
0 comentaris

Un enemic del poble: Joan Salvat-Papasseit

Estem
faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem
gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents
que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el
que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé.
Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en
parla i ens diu qui era i què feia aquest i l’altre i ell també. Sí
que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva
importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni
tota la formació necessària per a l’alliberament, ens cal buscar-la
i construir-la. I dins d’ella, ell n’és una peça clau, la clau de
volta m’atreviria a dir. Tot i això, feia massa anys que el nostre
poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i
independentista, humà davant de tot, l’home entusiasta,
Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses
recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l’Ovidi,
Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat… Massa oblidats, massa semblances
entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i
de tos ells, dels altres.

Avui pels
llibertaris que no saben què són ni d’on vénen, Salvat seria
titllat de “segurata” perquè va guardar fusta al moll, mentre
deia als burgesos que ells no sabien què era guardar-ne…

Entre els
independentistes i punt que no miren més enllà de l’ara, seria un
botifler perquè escrivia sovint en espanyol els articles socials, la
colla dels d’”Humo de fábrica”…

Els
socialistes del PSOE-GAL i no els de “La Justicia Social” de
Reus,que era on escrivia, li dirien “traïdor”, “boig”,
“traïdor”…

Els
altermundistes li dirien que no és bo de dir que no és segura
l’ombra de l’Islam, malgrat el vi faci sang i la carn, carn…

I els nens
de la seva escala el mirarien cantar -sense entendre res de res-
crits de guerra per als adolescents que no eren encara prou grans,
tan pocs com en queden… i riurien, perquè no se’l creurien, tan
nyicris com era.

Durant
trenta anys, de 1894 a 1924, orfe als set anys i acollit al vaixell
insalubre de l’Asilo Naval Español, un home entusiasta es va aixecar
cada matí per escriure poemes en ondes hertzianes i conspirar per
esdevenir germà de la divina acràcia, Gorkià en definitiva i mai
amb punt i final. Va somiar en veu alta subvertint les formes,
primer, i trencant els límits dels continguts, després. Tanta vida
que vessava arreu no podia contenir-se ni prendre camins de seny, ni
falta que li feia. Ni contenir-se. Ni tan sols esdevenir una vida mig
moderada allunyada de la vida de poeta: “sigueu poetes amb
majúscula!”. Per tot això era imprescindible, als déus,
encomanar-li la mort per tal que la rebés en forma de tuberculosi. I
morís després amb el coixí curull d’ous plens de vida nova, que no
de serps sinó d’osses majors, majors, majors… en què sexe i
revolució eren un. Tal com haurien de ser sempre.

Ara sembla
que torna a la primera línia amb una biografia del Ferran Aisa i la
Mei Vidal publicada per l’Editorial Base continuació d’aquella dels
mateixos autors publicada fa uns anys per Virus Editorial. Fa no res
podíem llegir la seva Obra Completa finalment. I ara, també, llegir
i mirar i tocar el catàleg de l’exposició, un llibre que visualment
hagués agradat fins i tot al mateix autor, sense cap mena de dubte.
Tanca l’espai de Salvat l’exposició que fins a principis d’abril es
pot veure i gaudir al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona.

Oblidada per
una transició del no-res, que era Franco, al poc més que res, que
és aquest tros de democràcia burgesa, la vida de Salvat apareix i
desapareix de la primera fila a ritme de moda, però tothom qui
tingués un mínim de sensibilitat, social, nacional o humana,
l’hauria de valorar en la seva justa mesura. Sempre, independentment
de les modes.

I fins aquí
arriba el que es donava? Doncs no, ja que ben aclarit no es donava
res, si no és la consideració de primer dels nostres clàssics al
poeta que es va enfrontar a la classe dominant amb les armes de les
lletres i l’olor tinta. Que va esdevenir el primer, dels que mereixia
els besos primers i sempre va tenir clar que res no és mesquí. Ni
cap hora és isarda!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!