Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
L’autodenominat Pare Jony ha celebrat una missa roquera a la catedral de Tortosa. Si hi ha misses rocieras, també n’hi pot haver de roqueres, no? Com se sap, el Pare Jony és un capellà de veritat que a més canta. La seva desimboltura a l’hora de combinar el clergyman amb una llarga melena fan d’ell un personatge bastant friqui, però el que fa és més seriós del que sembla. Navegant per la xarxa descobreixo la seva web (per cert, només en castellà), els discos que ja ha editat, les gires per Amèrica, la promoció d’una ONG que es diu “Provocant la pau”…
Molt bé. Però contemplant el sacerdot cantant amb el seu estil musical, vestit amb hàbits litúrgics i davant del retaule gòtic de la catedral, m’he quedat una mica… com dir-ho? perplex. Tant en qüestions religioses com a la vida en general, tendeixo a ser més aviat progressista en el fons i bastant conservador en les formes, de manera que l’escena l’he trobada xocant i no m’ha acabat de fer el pes. Entenc, però, que del que es tracta és d’atreure jovent (sector especialment reaci al fum d’estampes) a les parròquies. Des d’aquest punt de vista, res a objectar. Em recorda una mica, salvant les distàncies, el fenomen Jesus Christ Superstar. A les crítiques pel què suposava presentar un Jesucrist roquer i amb aires hippis, aviat es va imposar l’obvietat de que era una bona iniciativa que podia atreure nous targets a la causa cristiana. Els signes dels temps, que en diuen.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les melenes no tenen per què anar renyides amb les sotanes però que només utilitze el castellà…, què vols que et diga? No m’agrada.
Salutacions.
A Amèrica central i del sud, n’hi ha molts d’aquests predicadors catòlics, tipus “evangèlista”. Serà perquè se’ls hi acaba la clientela… I aqui és on trobo que aquest tipus de posada en escena no és del tot honesta (encara que els mitjans de comunicació públics ens vulguin fer creure el contrari). Però què hi volem fer: sempre ha estat així… canviar la pell per no canviar l’interior (o, com diu la dita, “de bon llinatge ve nostre ase, que amb les dents es grata el cul”).
Però la veritat sempre sura… també en aigües turbulentes.
Atentament,
Joan