Monzó, l’escriptor envejable

Dijous vaig visitar l’exposició sobre Quim Monzó al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Sempre he envejat aquest home, i després de sortir del Centre, encara més. Ha fet sempre el que li ha donat la gana, incloses estances al Vietnam, Nova York o Romania, vivint moments històrics. Ha transitat amb naturalitat d’una moda a una altra: ha estat contracultural als 70, modelno als 80, desencantat als 90… S’ha guardat prou de retratar-se políticament en aquestes dècades tan convulses, aconseguint un respecte unànime de la societat. Ningú no parla malament de Monzó, tampoc el seu gremi, el literari, més semblant a vegades a una convenció de porteres. Potser la raó és que escriu de forma esplèndida, per usar un adjectiu que empra sovint. Per últim, el famós Monzó ha aconseguit també qualcom difícil als nostres dies, com és preservar escrupolosament la seva intimitat: algú coneix la cara dels seus familiars? No ens interessa, naturalment.

L’exposició està bé. Retalls del Tele-eXprés, la motxilla que duïa al Vietnam o edicions de les seves obres conviuen amb una reproducció d’un bar d’aquells amb llums de neó que tan de moda es van posar quan, snif, teníem trenta anys. Una pantalla passa els protagonistes de la singular movida nocturna barcelonina d’aquells anys, noms molt coneguts: tots eren artistes, dissenyadors i faràndula similar, però treballadors-treballadors, ni un. Una altra secció remarcable de l’exposició són les projeccions de fragments del programa Persones Humanes, on Monzó feia humor de monologuista avant la lettre, humor reforçat amb el seu posat seriós i aquell tic que pateix. Per últim, una considerable col·lecció de fotos ens el mostra a la seva vida diària, on el veiem, per exemple, menjant aquells esmorzars de forquilla a què és tan aficionat.

Que Quim Monzó és algú realment especial en tots sentits deu ser veritat. Aporto un record personal. Ja fa anys, en una classe de català, parlant de com s’havien de dir les paraules normativament (era l’època de la famosa polèmica del català light), vam preguntar a la professora si un mot concret (potser quadro o per l’estil) es podia dir o no. Al contestar-nos que no, que no era normatiu, li vam replicar:

– doncs el Quim Monzó l’escriu així…

La resposta de la professora va ser il·lustrativa:

– oh, és que Monzó és Monzó…

Traduït: ell té la suficient autoritat per permetre’s saltar-se la norma i que ningú li ho tingui en compte. No hi ha dubte, Monzó sempre ha fet el que li ha donat la gana.

[L’exposició Monzó romandrà oberta al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona fins l’11 d’abril de 2010]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *