Vicens i Vives, cent anys

Al cicle de conferències sobre pensadors catalans que es fa a CaixaFòrum de Tarragona, avui ha tocat parlar de la figura de Jaume Vicens i Vives, de qui commemorem els cent anys del seu naixement i cinquanta de la seva mort. La xerrada ha anat a càrrec de Montserrat Duch, antiga companya d’estudis, coneguda historiadora i política ocasional. Duch, en la seva llarga i interessant dissertació, ens ha parlat de Vicens en el context de l’època en què li va tocar viure: de secretari de Bosch i Gimpera durant la guerra a represaliat quan aquesta es va acabar, de fundador de l’editorial Teide a catedràtic prestigiós i influent als anys cinquanta. Va representar aquell sector d’intel·lectuals catalans que van preferir quedar-se abans que exiliar-se, actitud que no sempre va ser compresa. Ens ha parlat del que va representar a la historiografia catalana, creador d’una mena de tercera via entre el romanticisme tradicional catalanista (Rovira i Virgili i Soldevila, amb qui va polemitzar) i els nous corrents (Annales). Ha parlat també de les seves dues grans obres, Notícia de Catalunya i Industrials i polítics, i de la influència que exercí a les noves generacions. La seva prematura desaparició ens porta, com passa sempre en aquests casos, a preguntar-nos: quina hagués estat la seva trajectòria vital a les apassionants dècades dels 60 i 70?

Duch ha acabat amb una no-resposta a la pregunta del títol de la conferència: encara som (o hem de ser) pactistes els catalans? Tot ve perquè una de les idees centrals de Vicens era que el pactisme d’arrel medieval és essencial en la idea de catalanitat, fins a esdevenir un tòpic, al costat del seny i la rauxa o l’amor pel treball. Hem de ser pactistes els catalans, el 2010? Pregunta de rabiosa actualitat. Duch, com a bona socialista, ha fugit d’estudi i no s’ha mullat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *