DAMIÀ FERRÀ-PONÇ; UNA MEMÒRIA VIVA
Deixa un comentariLa fotografia de portada, de l’editor Lleonard Muntaner (llàstima del cocodril dels orgues!), mostra l’entrevistat amb mig somriure i mirada amable, però recelós, blindat i protegit, esquena paret, amb les mans plegades, davant de la pedra viva que esdevé símbol de la terra i de les arrels. La portada, en atenció a la comunicació no verbal que delata la posició dels braços creuats, no consona amb el contingut del llibre, perquè Damià Ferrà-Ponç s’amolla i parla sense embuts ni reserves del món i de la bola.
***
Com a avís d’entrada, vull dir que jo vaig conèixer en Damià molt jove, molt; casat de fresc. No crec que ell ho recordi. Circumstancialment, vaig ser a casa seva, crec que al barri antic, amb Bernat Homar, Neus Santaner i Llucia Ribas. Allò que sé és que la primera imatge va ser d’un jove (que a mi em semblà un home gran) assegut davant d’una taula amb un caramull de llibres. Vaig tenir la impressió que es cremava les celles. Potser preparava un examen o un treball de curs, però, des d’aleshores, sempre he identificat la imatge d’un intel·lectual amb aquell contrallum d’un espai de feina. Aquest llibre ha accentuat aquella visió, però ha il·luminat l’estança per veure tot el paisatge i l’univers del protagonista.
Gairebé tres-centes cinquanta pàgines d’un text dens i sense barballeres, més altres trenta-dues pàgines amb il·lustracions, es fan lleugeres gràcies al llenguatge planer i llatí que cisella tota la lectura d’un llibre que, sense més preàmbul i malgrat diferir amb algunes de les opinions que s’hi expressen, em complau de recomanar vivament, perquè és audaç, atrevit i valent; tres qualitats envejables en aquest temps de conillons a amagar, d’eufemismes i de tanmateixos, quan tanta de gent fica el cap sota l’ala, es mossega la llengua, o amaga les vivències rere la roca.
L’entrevistador fa un introit, on explica la metodologia i els criteris que ha tingut en compte a l’hora de programar el llibre, i adverteix que passa d’hora ?de recollir els testimonis de molts dels protagonistes de la nostra història recent.? Així és. En tot cas, la publicació fa la pell de dalt a baix al protagonista; l’escorxa en canal. Les confessions despullen Damià Ferrà-Ponç despietadament però amorosida. Entre molts d’altres caires que se solen amagar, el proclama individualista, ateu, hedonista (tot i que admet haver arribat tard al tast dels plaers), propietari d’un humor càustic, mordaç, amb un aire d’escepticisme intens i immens quant a la condició humana. Això no obstant, aquest recel extenuant i descoratjador d’un descregut quant al futur de la humanitat, no el mou cap a la claudicació de retre la feina. No és un nihilista!
La llarga i prou completa entrevista, resultat de destil·lar una trentena d’hores de conversa, s’estructura sobre cinc grans blocs biogràfics encara que no sempre cronològics: La família, el poble, la infantesa repassa, des del naixement i les arrels familiars fins a l’estada a Sant Francesc d’Inca, just després de passar sis anys en el seminari de La Porciúncula; tota una immersió en el si del nacionalcatolicisme. A Temps de canvis, es dibuixa la irrupció del jove universitari a l’anàlisi de la literatura i de l’art, amb les primeres col·laboracions regulars a la premsa i el record d’algunes polèmiques. La passió investigadora descriu la faceta d’historiador, amb dedicació a Campanet i a la Guerra dels Tres Anys, i d’enciclopedista. El compromís de la política descriu els anys dedicats al PSM, primer, i al PSIB-PSOE, després, amb un traumàtic i controvertit traspàs d’un partit a l’altre. Assumptes privats en un lloc públic retalla els serrells amb un joc, més íntim, de definicions personals. El conjunt és un sac de bessó sense gens de clovella.
Detalla episodis personals i col·lectius, amb incidència i èmfasi sobre les tres primeres dècades de la darrera Restauració Borbònica; la darrera i encara vigent etapa del franquisme. Un exemple? La descripció de la nit del 23-F de 1981 té un valor històric extraordinari, perquè, com a bon coneixedor dels fets derivats de la revolta militar de 1936, el relat d’aquell vespre, amb un Damià atrinxerat amb una escopeta a la casa pairal, descriu un estat d’ànim que moltes de persones vàrem patir i compartir. Aquest fragment no és, ni de molt, l’únic punt àlgid de les interessants memòries.
La desfilada de persones és generosa i, en cap cas, l’entrevistat defuig d’opinar de manera clara i contundent, sigui per bé, sigui per mal, sobre tots i cada un dels noms més rellevants que, a qualque moment de la biografia, han fet part del seu univers personal. Hi ha de tot: amics, enemics, parents, coneguts i saludats i, de tots els noms amb els quals l’entrevistador li para esment, diu el que pensa sense fer l’estruç sigui qui sigui el personatge a comentar i la jerarquia social que ocupi. Personalment, m’ha sobtat veure el percentatge de coincidència que mantinc amb la majoria de les opinions que emet el protagonista del llibre. Per això, les excepcions m’han cridat més l’atenció.
Vull parar esment en el cas de Jaume Santandreu, amb qui Damià les va tenir. Un tens enfrontament, que s’explica en el llibre amb el retret d’un cert abandó de qui li havia de brindar més suport, va arribar als tribunals. En el seu dia, ja no ens va sorprendre a cap dels qui coneixíem aquests dos homenots. Estava cantat, perquè la metodologia, l’ordre i la racionalitat d’en Damià, durant l’etapa de Conseller de Benestar Social, forçat havia de topar amb el desordre caòtic de la feina de camp d’en Jaume. Un ho fa tot amb el cap i l’altre amb el cor. Ambdós són la mostra més fefaent i destil·lada que el seny i la rauxa són com l’oli i l’aigua. No hi ha catalitzador que els mescli. Era evident que voler posar ordre i estructura, des de les institucions, a l’entusiasme voluntariós i ple de coratge dels qui, desorganitzadament, dedicaven la vida al servei dels exclosos en el nivell més baix i en la capa més desatesa, havia de provocar les xispes que es varen generar amb una escampadissa de fòbies perdurables. Com diu l’aforisme: ?l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori?. Tot plegat, i ara sí que em surt totalment del llibre, em recorda el cas de l’inquiet Antoni Rotger. Des de Sa Calatrava estant, va esbaldregar les barreres de les berbenes franquistes per recobrar les festes populars, obertes i lliures. També va ressuscitar moltes altres festes com la revetlla de Sant Sebastià, els balls dels Darrers Dies o Sa Rua de Palma. Amb la constitució, l’any 1979, del primer Ajuntament democràtic de Palma i del Consell General Interinsular, la feina d’Antoni Rotger va ser anorreada des de les institucions públiques. Era el que tocava? Segurament. Però també segurament calia un reconeixement a qui va tenir la iniciativa de lluitar contra les mancances socials i culturals en temps de precarietat.
De retorn al llibre, un altre tret que que crida l’atenció és l’objectivitat en tractar els temes més delicats. En Damià para distància amb una veracitat estremidora en el relat de l’assassinat del seu padrí patern. Resulta corprenedor llegir com el seu fill va ser capaç de superar la malaltissa obsessió de venjança de sa mare, la vídua, la qual va passejar el dol fins a la mort i, lluny de mirar cap al futur i fer el cor fort pensant en la família, s’endinsà en un odi tribal i un desig gens ocult de venjança. Emociona la conducta ètica de son pare quan rebutja l’oferiment dels falangistes de “passar comptes” amb l’assassí i els seus. Un gest sublim de dignitat humana que demostra que no tothom es va acarnissar i que no tothom va acceptar ser un criminal de guerra. En alguns paratges no se sap si es llegeix una novel·la o un treball d’investigació. Ja que hem parlat d’un assassinat, podem esmentar-ne un altre. La nova tesi sobre la mort del metge Julià d’Esquerra Republicana pot ser una reparació tardana a una imputació injusta i pot servir per fer front a la versió que, com a secret popular a mitja veu, es va escampar gairebé des del mateix moment del crim dels falangistes. Dubtes raonables, si més no.
Etapa per etapa, l’entrevistat repassa la polièdrica vida: estudiós, analista, investigador, crític agut, observador tenaç, historiador, teòric del nacionalisme, treballador incansable… Damià confessa que, a totes i cada una de les etapes, s’ha abocat al centre d’interès de torn amb intensitat absoluta i dedicació extrema, però també diu que no li ha costat mai tancar un fragment de la seva vida per dedicar-se, això sí, amb idèntica il·lusió i tenacitat, a una altra cosa. Fins i tot ara, amb un problema molt greu als dos ulls per culpa d’una diabetis, s’ha enginyat per fer feina. Ha hagut de baixar el ritme i el calendari, però no la seva constància ni els seus objectius.
Després de fer un repàs a un conjunt d’escriptors (Molas, Llompart, Porcel, Riera, Vidal Alcover, Villalonga…), fa un diagnòstic i una valoració encertada sobre els pintors mallorquins de la darreria dels anys 60 i primeria dels 70. Ara potser és fàcil per qualsevol opinador, vista amb la perspectiva del temps la trajectòria de cadascú, emetre judicis equilibrats. El mèrit rau en el fet que Damià Ferrà-Ponç l’endevinà de ple en el seu dia, demostrant un talent extraordinari a l’hora de detectar, per exemple, la genialitat de Miquel Barceló o de qualificar amb precisió la tirallonga dels plàstics d’aquells anys. Defineix Tomeu Cabot, Andreu i Steva Terrades, Joan Palou, Ramon Canet, Vicenç Torres… En aquesta galeria de retrats d’artistes m’ha assabentat de la mort, malauradament jove, de Miquel Àngel Femenies, un dels teòrics més alambinats, encriptats i laberíntics de la nova plàstica a Mallorca.
Bartomeu Barceló, Miquel Barceló, Bartolomé Beltran, Llorenç Capellà, Gabriel Cañellas, Jaume Crespí, Guillem Frontera, Gafim, Josep Maria Llompart, Biel Majoral, Josep Massot i Muntaner, Abel Matutes, Joan Miralles, Francesc de B. Moll, Llorenç Moià, Bernat Morell, Sebastià Oliver, Damià Pons, Fèlix Pons, Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Guillem Rosselló Bordoy, Álvaro Santamaría, Jaume Santandreu, Cristóbal Serra, Pere Serra, Sebastià Serra, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga… són dotzenes i dotzenes les persones que apareixen en aquest llibre i la gran majoria reben qualque qualificatiu… o desqualificatiu. M’ha resultat interessant, gens temorenca i allunyada del vulgar discurs dominant l’opinió sobre Maria Antònia Munar i l’actual peripècia judicial.
Precisament l’allau de persones i col·lectius que apareixen al llibre obliga a fer un retret a l’editor: la manca o, si ho voleu dir en positiu, la conveniència d’un índex onomàstic. La Taula del final segmenta els períodes de la vida del protagonista d’ençà dels seu naixement, l’any 1949, però l’índex dels noms de les persones que esmenta completaria i complementaria molt millor l’univers personal del radiografiat. En el sac dels retrets, tampoc no hauria fet gens de nosa incloure la bibliografia bàsica d’aquest campaneter que, durant molts d’anys, va ser una peça important en la concreció del nacionalisme d’esquerres a Mallorca i un promotor, defensor i divulgador de la Cultura Catalana.
En llegir el llibre (no us he dit que l’heu de llegir?), hi trobareu multitud de pensaments típics d’un estadista que té més present el bé comú que no els interessos personals. De citacions, també n’hi ha dignes d’un filòsof, amb consells i amonestaments que no trobareu mai en un d’aquests abominables manuals d’autoajuda. Frases i citacions, més o menys conegudes, són etzibades com qui amolla un refrany popular: ?Si a la vida et trobes amb una situació que tu no has cercat però que és inevitable, procura fer de la necessitat virtut, així al manco t’ho passaràs bé?, “Quan un està contra tot, es transforma en una cosa inofensiva”, ?L’home deu ser l’únic animal que es dedica a cavar una tomba on hi càpiga tota la seva espècie?, ?L’orgull i la bravejera proclamen que Espanya és «la gran Nación». I aquestes bajanades es repeteixen quan l’economia ha fet figa i tenim més de cinc milions d’aturats?, ?Tenir un sentit molt acusat de l’autocrítica, genera una certa tensió”, ?Jo vaig per brusques; quan m’interessa una cosa, m’hi aboc; quan deixa d’interessar-me, me’n desentenc”. Esquivant l’amable encens de l’entrevistador, diu: “Mai no he aspirat a ser res més que un manobre de la cultura catalana i a contribuir, en la mesura que sigui possible, a què aquesta cultura prengui unes dimensions polítiques, socials, plàstiques i literàries que li permetin de ser normal. Jo em veig com un manobre que transporta una carreta perquè un altre que en sàpiga me? que jo vagi construint l’edifici.” No crec desvetllar qui és l’assassí en transcriure el final del llibre: ?Jo vull morir a ca meva. Aviat i sense entemer-me’n de res. I quedar per sempre Campanet, que ha estat el centre de la meva vida.?
Una excel·lent aportació històrica com la que brinda aquest llibre mereix felicitació i gratitud.
(*) Pere Antoni Pons Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels. Palma, agost 2012. En diàleg. Lleonard Munaner editor
PS.- Entre la tirallonga d’episodis (l’enterrament del salon de otoño, l’ocupació de la Dragonera, la comissió dels onze, l’enciclopèdia de Mallorca…) esmenta un fet, la compra del Círculo Mallorquín per ubicar-hi el Parlament, que vaig viure de primera mà. De fet, el local no el va comprar el Parlament, sinó Sa Nostra, amb un projecte aprovat per fer-hi un casal de cultura, i posteriorment i per imposició política, es va cedir al Parlament. Vaig publicar un article, El do de l’oportunitat, on opinava que era un gran error. Al meu entendre, el Parlament havia d’ocupar el Palau dels Reis de Mallorca. Com que el temps m’ha ratificat en la meva percepció de fa 30 anys, en faré un article monogràfic amb el relat exacte i complet dels fets per publicar en aquesta mateixa pàgina.
Gràcies per tant bo comentari de text. Ho llegiré.