Les aigües turbulentes

Dijous, 24 de desembre de 2009 (mitjanit)

Les dotze van tocant i entro a la parròquia de Sant Fructuós, de Tarragona. Assisteixo, lleugerament empès per ma cunyada, a la missa del gall després d’anys de no fer-ho. L’església és plena de gent (unes 300 persones, segons ens informa el capellà durant la missa), que donen una mica de caliu en un ambient arquitectònicament “poc eclesial” (són els baixos d’un edifici de pisos). Mitjana d’edat considerablement alta. Alguns abrics de pells. A l’entrada, un pessebre dels de sempre, muntanyes de suro incloses. Al costat, un nenjesús que serà adorat per la feligresia durant la celebració. Comença l’ofici: un senyor d’edat recita, a manera de salmòdia, un llarg text de temàtica bíblica, on no falta ni Abraham. En el transcurs de la celebració, es canten diverses nadales tradicionals, acompanyades d’un harmònium. Presideix un mossèn una mica peculiar: no para de fer gestos i indicacions, amb la cara i les mans, als feligresos de les primeres files i als dos escolans del seu costat, vestits com cartoixans. Supera el sermó amb nota: no és ni carca, ni progre ni avorrit. Ha estat una experiència agradable: ambient càlid, gent respectuosa… Al sortir de l’església, plou. Torna a ploure, millor dit. El paraigües, que m’ha fet nosa una bona estona, em serà útil de tornada a casa, quan ja són les dues de la matinada.

He dormit com un nen Jesuset tota la nit, fins que m’ha despertat l’estrèpit d’una corrua de motards vestits de paranoel. Són l’antítesi dels parroquians d’ahir. En aquest món hi ha d’haver gent per tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!